Que el projecte Moisès no era aigua clara era de domini públic, a Venècia. En una ciutat de poc més de 270.000 habitants, costava poc adonar-se que la majoria dels implicats en l'ambiciós projecte –l'obra pública més gran d'Itàlia i que fa tres dècades que dura– tenien relacions de parentiu o d'amistat entre ells.

Des del començament, el projecte que hauria de preservar la ciutat dels canals de les freqüents inundacions va ser declarat inviable pels experts, per ineficaç i perquè, segons la Comissió Nacional de Valoració de l'Impacte Ambiental, que no en va aprovar la construcció, el Moisès és “incompatible amb el medi ambient”. Si el projecte ha continuat endavant, però, ha estat perquè, això sí, era compatible amb l'enriquiment de polítics, empresaris, magistrats i policies, que no només cobraven suborns i factures falses (per valor de 25 milions d'euros), sinó que col·locaven fills i parents varis al capdavant de les moltes entitats que participaven de les obres.

Una de les expertes d'aquella comissió, Andreina Zitelli, ha denunciat la “parentòpolis” del Moisès i ha batallat per aturar el projecte, sense èxit. Ahir explicava que a Venècia s'havia creat una espècie de “joc de l'oca” amb el qual els que estaven en contacte amb el Moisès es divertien a endevinar on anirien a parar els fills dels alts càrrecs del projecte i els seus amics.

A més de l'alcalde demòcrata de Venècia –en arrest domiciliari–, un altre peix gros implicat en la trama de corrupció és Giancarlo Galan, dues vegades ministre amb Berlusconi i acusat d'haver cobrat 6 milions d'euros per haver fet la vista grossa mentre va ser governador de la regió del Vèneto. Ell no ha fet declaracions, però la seva dona va dir ahir que Itàlia “és un país de desagraïts”. Si no havia saltat a la llum pública l'escàndol de corrupció del Moisès fins ara, però, ha sigut precisament perquè la majoria d'implicats directes amb la faraònica obra tenien massa favors per agrair-se entre ells.