Un últim adéu per a la “caixa vermella”
La col·locació de Catalunya Caixa en el tercer intent de subhasta posa fi definitivament a l'edat d'or en què van conviure les deu caixes catalanes
El BBVA s'ha endut el negoci de sis entitats del Principat, en contra del desig del govern, que esperava mantenir-ne l'arrelament
El grup ja s'havia diluït molt abans de ser venut
Corria l'octubre del 2008. L'aleshores president de la Generalitat, José Montilla, va convocar les deu entitats d'estalvis catalanes per instar-les a obrir el crèdit als particulars i les empreses, que ja començaven a patir la sequera de liquiditat provocada per una crisi financera iniciada, deien, a l'altra banda de l'Atlàntic. Montilla, i el seu conseller d'Economia, Antoni Castells, van declarar a la sortida de la reunió que era qüestió de “poques setmanes” que tot tornés a ser com abans. Els presidents de les caixes, per la seva banda, no veien “cap possibilitat” de fusió, tot i els moviments que ja es començaven a produir en altres indrets.
Sis anys més tard, es pot dir que amb l'absorció de Catalunya Caixa, o, el que és el mateix, la compra a preu de saldo de la unió de Caixa Catalunya, Caixa Manresa i Caixa Tarragona pel BBVA, reflecteix fins a quin punt la barreja d'ingenuïtat, mala gestió i també probablement el cruel atzar van acabar desfent un entramat que havia estat un dels orgulls i dels puntals econòmics del país. Tampoc no s'ha acomplert el desig de l'actual conseller d'Economia, Andreu Mas-Colell, que s'ha mostrat partidari de mantenir la catalanitat de la gestió de totes les entitats que havien de canviar de mans.
El BBVA passa l'escombra
El cas de Catalunya Caixa, a més, és especialment dolorós. Ningú a Catalunya ha volgut o ha pogut desembutxacar els mil milions i escaig que haurien calgut per preservar l'arrelament de la gestió de l'entitat, que ara passarà a mans del BBVA, una institució, val a dir-ho, que ha acaparat sis de les deu peces del tauler amb què es movien les finances catalanes: les tres agrupades a Unnim (les caixes de Sabadell, Terrassa i Manlleu), i les tres que s'havien aixoplugat sota la marca de Catalunya Caixa. Un altre llençol perdut va ser Caixa Laietana, integrada i més tard fosa dins de la SIP (sistema institucional de protecció) que va infantar la també malmenada Bankia. D'aquesta manera, només Caixa Penedès, que es va entregar al Sabadell, i Caixa Girona, diluïda dins de La Caixa –l'única entitat que, ara convertida en fundació bancària, encara manté una certa nomenclatura del que va ser–, s'han mantingut en mans catalanes. Que un nou actor, el banc espanyol d'origen biscaí, esgarrapi un bon pessic de quota de mercat no ha estat prou estímul perquè els dos gegants financers catalans que han quedat drets i ferms després del terratrèmol es llancessin a adquirir una entitat que, tot i que històrica i amb connotacions sentimentals importants, els hauria representat duplicitats de mal endreçar o directament inassumibles.
Prehistòria de la institució
La segona història de Catalunya Caixa es va engegar amb l'anunci de la fusió de les tres entitats esmentades (Catalunya, Manresa i Tarragona), l'octubre del 2009, tan sols un any més tard d'haver negat la possibilitat de sumar forces i seguint el camí de fusions que s'havia estrenat amb Unnim. Mirant enrere, però, la prehistòria d'integrants de Catalunya Caixa ens remet als orígens d'un país i d'una economia emergent i pròspera.
Per començar, la de Caixa Catalunya, coneguda popularment com “la vermella”, per contraposició a “la de l'estrella”, és a dir, La Caixa. Va néixer el 1926 amb el nom de Caja de Ahorros Provincial de la Diputación de Barcelona (Primo de Rivera manava a Espanya i les denominacions catalanes no estaven permeses). Només eren quatre empleats, incloent-hi el director i el subdirector, en una oficina, això sí, fastuosa: el local de la Diputació, o el que era el mateix, el Palau de la Generalitat. En un any van aconseguir 5.000 impositors i actuaven en exclusiva com a intermediaris en el pagament de les contribucions a les hisendes locals.
En aquell moment, Caixa Manresa ja feia anys que funcionava. El prevere Antoni Riba i Aguilera va iniciar una campanya el 1858 a la premsa manresana per convèncer els prohoms de la localitat de la necessitat d'una institució d'estalvis. En la promoció va disposar de la col·laboració del periodista i advocat Manuel Oms i de Prat, que va dedicar un seguit d'articles a abonar aquesta tesi. Finalment, el 1865 es va crear la Caixa d'Estalvis de Manresa, amb 1.780 rals recollits en les sis primeres llibretes. Caixa Tarragona era la més jove de les tres integrants de l'entitat ara absorbida pel BBVA. Va néixer en ple franquisme, el 1949, i la seva primera oficina es va establir a la rambla Nova de la capital tarragonina.
Totes tres, com la resta d'entitats ara desaparegudes, tenien forts vincles amb els respectius territoris d'origen, i, malgrat que amb els anys van iniciar una expansió important fora del seu àmbit teòricament natural, tenien un paper fonamental en el finançament de pimes i en la bancarització de les classes mitjanes i baixes.
Encara ara, molts es pregunten com s'ha arribat a aquesta situació. Va ser precisament un expresident de Catalunya Caixa, Josep M. Serra Ramoneda, qui en va fer una de les primeres reflexions, recollida en el seu llibre Els errors de les caixes. El text, avalat pels vint-i-sis anys de vinculació del també catedràtic de la UAB al món financer, rebat un per un tots els arguments de les autoritats financeres espanyoles per desballestar el sistema de caixes. Segons Serra Ramoneda, tot i que les xarxes patien un cert sobredimensionament, no hi havia un excés d'entitats. Ni tampoc un excés de participació política, almenys no en el cas de les entitats catalanes. Hi va haver, sí, una mala gestió, que es va lligar de manera massa dependent a l'evolució del mercat immobiliari, i, en el cas de Caixa Catalunya, haver evitat desinversions que haurien sanejat els comptes abans d'arribar al rescat.
La història recent de l'entitat ja fusionada és prou coneguda. En els primers anys de crisi les provisions es van anar menjant de mica en mica els beneficis. El forat era massa gros. Seguint les indicacions de les autoritats financeres, el 2011 va transferir el negoci financer, la cartera de clients i la xarxa d'oficines a Catalunya Banc, per bé que el logotip CX va continuar sent l'ensenya principal.
A final del 2012 el Fons de Reestructuració Ordenada Bancària, el FROB, va decidir la nacionalització del 100% de Catalunya Banc, i, després de dos intents fallits de subhasta, en la d'aquesta setmana, la definitiva, el BBVA se n'ha sortit.
Pel camí hi ha hagut moltes baixes, començant per la reestructuració laboral a què es va arribar després d'una duríssima negociació. La branca asseguradora, la cartera industrial, la gestora immobiliària i les hipoteques–les solvents i les tòxiques– han anat quedant pel camí, algunes en mans de fons estrangers. Però la gran pèrdua ha estat sobretot el prestigi dels seus gestors, que van haver de passar per la picota del Parlament en la comissió creada expressament per fiscalitzar què s'havia fet malament a les caixes d'estalvis catalanes. Allà se'n van sentir de molt grosses, i a més la cúpula encapçalada per l'expresident Narcís Serra està imputada per haver-se apujat el sou en el pitjor moment de l'entitat, que, després de Bankia, ha estat la que més diner públic ha rebut (més de 13.400 milions).
La venda de Catalunya Caixa quedarà per sempre com a símbol d'un final que no per anunciat resulta menys trist: s'acaba una etapa daurada, la de la convivència de les deu caixes, moltes centenàries, que, a pesar dels seus errors, ningú pot negar que van formar part de les institucions que van contribuir a construir aquest país.