Els que tenim una certa edat recordem la ben intencionada iniciativa del Partit Reformista promogut per Miquel Roca i alhora el seu fracàs estrepitós a les urnes. Al segle XIX, el militar Joan Prim va voler reformar també Espanya i va tenir encara menys sort, perquè va morir assassinat en l'intent, en un clar –però amagat– crim d'estat. I si parlem dels que encara ho volen intentar al segle XXI? Hi ha un personatge que no té res de ximple i a qui li agrada des de fa molts anys estar al rovell de l'ou, i que no vol plegar perquè fer l'assessorament dual de Pepito Grillo li és molt rendible. Hi ha també membres d'un partit d'arrels catalanistes que formen part –com a sucursal– del grup socialista al Congrés espanyol, que pretenen arreglar un edifici corcat de fonaments des de fa anys i panys. Són protagonistes narcisistes i no volen deixar l'statu quo per temor a agafar el mono? Els fa mandra posar-se a treballar d'una altra cosa, quan només han fet de polítics? Tenen por de perdre prerrogatives en una Catalunya-estat?

Quan a una persona li dónes a escollir entre reformar un piset en un edifici compartit o bastir de nou una casa, no hi ha cap dubte de la possible elecció a prendre. Els paguem el lloguer i encara ens diuen lladres! Cal una casa nova per a tothom que hi vulgui ser, això sí. I com que la separació no es preveu amistosa, compte amb els mobles! Si consideren seus els papers de Salamanca –que són un botí de guerra–, ja podem parlar d'actius i passius, ja..., que a l'hora de la veritat faran el que voldran.