Era l'any 1965, un dia cap
a la una de la matinada. Jo feia pocs mesos que acabava de fundar el Nariguts Club. Estant al cinema amb altres companys nariguts patrocinant la pel·lícula Cyrano y d'Artagnan, em va venir a buscar un taxista perquè l'acompanyés a Radio Peninsular, a passeig de Gràcia amb plaça Catalunya, ja que en un programa dedicat als taxistes s'obsequiava amb un aparell de ràdio portàtil el taxista que portés a l'emissora el president d'aquell club de nariguts.

A dalt de tot de l'edifici, al sobreàtic, on tenia els estudis Radio Peninsular, vam coincidir tu i jo. Tu amb la guitarra penjada a l'esquena, passejant amunt i avall d'aquell passadís esperant que t'avisessin per entrar en antena per cantar i jo per a l'entrevista.

Em vas comentar que eres un cantant d'un nou estil de música, la rumba catalana, que no tenies representant i que començaves a estar desanimat per les dificultats d'aconseguir fer popular aquell nou estil de música.

Quan em van avisar, en acomiadar-nos recordo que et vaig dir: “Peret, amb la il·lusió que veig que tens i la teva voluntat de lluita no et desanimis. Triomfaràs. Mira aquella estrella tan lluent que es veu allà a dalt del cel; tu arribaràs a ser una estrella tan brillant com aquesta.”

Fa poc temps que tots dos ens retrobàrem en un pinso de l'Arca de Noé. Ho vam reviure, i amb joia vam comprovar que s'havia fet realitat aquella predicció. Benvolgut Peret, ara, amb la teva rumba, estaràs triomfant al paradís del cel. Sempre et tindré en el meu
record.