Fa 50 anys, el passeig de la Indústria de Banyoles s'acabava en un descampat. En aquella zona, molt allunyada del centre segons els criteris de l'època, l'Ajuntament tenia uns terrenys que pensava destinar a la construcció d'una nova escola. El projecte el van acabar desestimant i el consistori va decidir vendre's el solar. Les religioses de Sant Josep s'hi van interessar, van arribar a un acord amb el venedor i, per 892.738 pessetes, es van convertir en propietàries de 4.737 metres quadrats de terreny, on pensaven aixecar-hi un hospital. Tot això ho explica l'investigador local Miquel Rustullet a Amb la mirada endavant, l'opuscle editat amb motiu del mig segle d'història del centre hospitalari que anomenarien clínica Salus Infirmorum.

Des del 1880

Les monges de Sant Josep no eren unes desconegudes a Banyoles, ni molt menys. N'hi havien arribat quatre el 1880, a petició de l'Ajuntament, perquè s'ocupessin de l'hospital —molt precari— situat a l'actual carrer Pia Almoina, a tocar del carrer Major. Hi havia deu llits, repartits en dues sales. Als ingressats els atenien un metge, un farmacèutic i una llevadora, a més de les quatre religioses habilitades d'infermeres. Els recursos econòmics eren tan migrats —llegim en el treball de Rustullet— que el bisbe, Tomàs Sivilla, va donar permís a les monges perquè tres cops a l'any demanessin caritat al carrer.

En aquella època —aclareix Rustullet— la majoria de malalts s'atenien a casa seva i es traslladava als hospitals només els que patien malalties contagiosos o els que no tenien casa. S'entén, doncs, que les monges també visitessin els malalts a domicili, en les anomenades vetlles. Al cap de cinc anys d'establir-se a Banyoles, les religioses de Sant Josep es van trobar el primer gran repte: una epidèmia de còlera, arran de la qual dues de les monges van morir.

Primer trasllat

Aquell primer hospital de Banyoles va estar en servei fins que, amb l'esclat de la guerra del 1936, es va haver de traslladar a una torre decomissada del carrer Pere Alsius. Acabada la guerra, es van tornar a traslladar, aquest cop, a can Santano, una casa del carrer Girona. Ara, la comunitat religiosa ja arribava a les deu monges, que continuaven fent les vetlles a domicili. No marxarien d'aquella casa fins a l'estrena de la clínica.

Dificultats

Els seus inicis a les noves instal·lacions, però, no van ser fàcils. Com que la gent no es decidia a acudir a la Salus Infirmorum, les monges van continuar fent les vetlles. L'autor recorda que el 1964 no existia el concert amb la Seguretat Social i, per tant, els ingressos eren molt limitats. L'entorn tampoc hi ajudava: els carrers no estaven asfaltats i no hi havia enllumenat. En canvi, va ser molt aplaudit l'edifici, projectat pels arquitectes Jordi Masgrau i Narcís Negre. A més, “tots els pobles no podien presumir d'un equipament sanitari d'aquestes característiques”, remarca Rustullet.

Econòmicament, la clínica Salus Infirmorum va patir força dificultats fins que, el 1986, per fi va signar un conveni amb la Seguretat Social, posteriorment aplicat al Servei Català de la Salut. Això va permetre primer la supervivència i, més endavant, l'increment de serveis fins al punt d'esdevenir el centre sanitari de referència de la comarca. Avui disposa d'un centenar de llits i una plantilla de 200 persones.

Per commemorar el cinquantè aniversari, la clínica ha organitzat fins a les festes de Nadal una sèrie d'activitats de divulgació, populars i religioses. L'acte central tindrà lloc el dia 11 d'octubre, al migdia, al Teatre Municipal.