Cor agre
De França a Mèxic, Bladé
Carles Ribera / [email protected]
La gran crònica d'Artur Bladé sobre l'exili s'amplia amb
el relat sobre l'èxode marítim del 1942
Qualsevol cànon de la literatura catalana que pretengui ser exhaustiu i just hauria d'incloure entre les obres escollides els dos volums de L'exiliada, d'Artur Bladé Desumvila (Benissanet, 1907-Barcelona, 1995), retrat imprescindible de l'exili català del 1939 escrit per un autor d'obra prolífica, de caire essencialment memorialista i descriptiva, aplegada en les obres completes editades per Cossetània. Un parell de volums del corpus bladerià conformen L'exiliada, crònica de primer ordre per la qual desfilen personatges coneguts i d'altres que val la pena conèixer, situats en el context extrem del primer exili francès. No es pot entendre què va significar l'exili sense llegir Bladé, ni es pot completar el retrat de molts prohoms catalans sense veure'ls amb els ulls d'aquest observador.
Les obres completes de Bladé, com sol passar sempre amb les obres completes de personatges de producció ingent, no són completes. Entre els papers trobats a la mort de l'escriptor, el seu fill, Artur Bladé Font, va localitzar un petit tresor que ara ha editat Duxelm Editorial. És el dietari de viatge De França a Mèxic, que arrencaria justament on acaba L'exiliada i que relata la travessia de 800 exiliats republicans de França a Mèxic, realitzada en dues etapes, entre Marsella i Casablanca i entre el port africà i Veracruz, periple completat entre el 8 de setembre i el 15 d'octubre del 1942.
No és l'únic diari que es conserva d'aquelles travessies, ni l'únic relat d'aquell viatge en concret, però si el relator és Bladé l'interès és indiscutible. Hi llegim la peripècia d'aquests centenars d'exiliats, bona part d'ells catalans, posats a prova en una claustrofòbica situació límit envoltada d'aigua i d'algun inquietant submarí alemany. Records d'uns temps que evoquen algunes continuïtats lamentables en la història de la convivència dels pobles peninsulars. Com l'episodi en què, en el funeral improvisat d'una nena catalana morta durant la travessia, un grup de republicans (!!) espanyols protesta de manera vehement perquè el fèretre està cobert amb la senyera en comptes de la bandera espanyola. “«Fins i tot sobre els catalans morts voldrien posar ara la marca de l'esclau», diu un català indignat”, recull Bladé, que hi afegeix una reflexió tan actual avui com aquell luctuós dia d'octubre del 1942: “Així es va cloure en aparença un incident lamentable, revelador de l'existència d'un problema la solució del qual encara ningú pot preveure.” Així estàvem, així estem.
Q