Bette Davis va arribar a Sant Sebastià un dia de setembre del 1989. Hi va arribar molt malalta, amb el cos devastat pel càncer, però encara amb la fortalesa de caràcter que s'entreveu a través dels seus personatges dominants i que, a finals dels anys trenta, va encoratjar-la a presentar una querella contra la Warner per poder ser la mestressa de la seva carrera i no estar sotmesa als directius dels estudis. Va perdre el judici, però va continuar batallant per aconseguir uns papers a l'altura del seu talent. No li va ser fàcil, i encara més amb el pas dels anys perquè Hollywood ha estat implacable amb les actrius en fer-se grans. Ella, però, no va retirar-se mai, malgrat que, després de Què va ser de Baby Jane?, només li oferien subproductes “guinyolescos”. Com a mínim, junt amb Lilian Gish, va acomiadar-se del cinema amb una pel·lícula delicada, Les balenes a l'agost, dirigida per Lindsay Anderson l'any 1987.

A Sant Sebastià, per recollir-hi el premi honorífic Donostia, hi va arribar com una llegenda que la ciutat ha cultivat d'una manera particular en els últims 25 anys recordant l'actriu que va tancar-se durant deu dies en una habitació de l'hotel Maria Cristina per preparar (preservant les poques forces que li quedaven) les seves últimes aparicions públiques. Després d'un llarg viatge, amb diferents escales, hi va arribar en un cotxe que va deixar-la a les portes del Maria Cristina, on una gentada l'esperava. Jo era allà i, com tants altres, vaig entreveure-la de lluny. Estava amb uns amics, entre els quals una dona poc cinèfila que deia que havíem perdut el temps esperant una “vella momificada”. Vam renyar-la: no sabia que era la intèrpret de Jezabel, d'una “lloba” despietada, de la dona que escriu una carta d'amor desesperada a l'home que mata a trets, de la sarcàstica Margo Channing, enganyada per Eva Harrington? L'encarnació d'una època de Hollywood que, això sí, havia desaparegut.

10 dies al Maria Cristina

Bette Davis va entrar al Maria Cristina sense l'ajuda de ningú, però a dins hi tenia preparada una cadira de rodes. No va voler que ningú la hi veiés asseguda. Es va retirar a l'habitació, des de la finestra de la qual havia d'observar una reproducció gegantina del Batman (de Tim Burton) que detestava. La reclusió va ser forçosa, per la seva salut, però també va servir per crear misteri: Què hi feia a l'habitació? Preparar-se per uns actes potser amb la consciència que serien els últims que faria en públic. A l'habitació, a part de la seva secretària, només hi van entrar aquells que l'havien d'ajudar, tot i que ella tenia clara la posada en escena: la secretària general del festival, Pilar Olascoaga, el director escènic Jaime Azpilicueta, una perruquera i un maquillador parisenc caríssim que va substituir una maquilladora, que, segons l'actriu, era massa jove.

Amb la seva absència es va fer omnipresent fins que va aparèixer per una sessió fotogràfica que va ser accidentada pel boicot dels fotògrafs pel fet que un d'ells va ser forçat a marxar del vestíbul de l'hotel perquè Davis no hi volia ningú. Després hi va haver una roda de premsa apoteòsica, la recollida del premi Donostia i, al final, l'entrega de la Kontxa d'Or a Andrei Konxalovski, que va agenollar-se als peus de l'actriu. Bette Davis semblava complaguda i fins emocionada davant tant de reconeixement. Va ser la seva última gran representació. Uns dies després va morir a l'hospital Amèrica de Neuilly-sur-Seine, prop de París. Tots aquests fets són evocats per diversos testimonis al documental El último adiós de Bette Davis, una producció de TCM que, dirigida per Pedro González Bermúdez, va presentar-se en la darrera edició del festival de Sant Sebastià, que així va renovar el seu tribut a l'actriu.