Serrat, tal com raja

Canti. Present d'indicatiu que demana que algú segueixi cantant. Cantor: objecte, habitualment de fang i del poble per mantenir l'aigua fresca. El càntir pel Christa Leem. Premi que el lobby progressista Un dels Nostres (“el primer que no em produeix vomitera”, admetia Serrat irònic) va entregar ahir a la nit a l'hotel Catalònia Eixample 1864 al cantant del Poble-sec més universal. Serrat va conèixer Christa Leem, una artista que va enamorar el mateix Joan Brossa per la seva manera de treure's la roba. “Feia una olor diferent i anava sense lluentons”, recorda Joan Estrada, ànima de cúpula Venus i impulsor del grup que es troba mensualment, reunint gent d'una ideologia similar però de camps tan distants com són l'esport, la cultura o la sanitat. Dèiem que el Joan Manuel va conèixer aquella artista que treia importància a qui era però no al que feia. I ell li reconeix una valentia i una sensibilitat que, en part, la van trair i la van dur a una vulnerabilitat que resultaria mortal. Però hi ha alguna cançó que estigui adreçada a Christa? Serrat s'escapoleix de la pregunta, murri.

Serrat va concretar ahir novetats del seu nou projecte, que ja està gravat. Tot, pràcticament, de nou, Perquè ha volgut que la seva Antología desordenada (i ben subjectiva, insisteix) soni a avui. Són arranjaments de 50 cançons que ha triat ell mateix. Com la seva veu, que sempre canvia. Què li queda del noi que fa 50 anys va començar a cantar? M'acompanya tot el que vaig aprendre”. Un centenar de persones van assistir a un sopar on destacava Mario Gas (va venir expressament de París per no faltar a la cita), l'actriu Mònica López, el crític de cinema Jaume Figueras, l'escriptora Rosa Regàs, i els socialistes Jaume Collboni i Carles Martí, entre molts d'altres.

Joan Manuel Serrat és en la història de cadascú. d'entrada, perquè tothom se'l fa seu. Ahir no va estalviar converses disteses, abraçades, fotografies i petons. Generós. És normal que, així, tothom el consideri amic seu. Però és que, a més, la discografia de Serrat és tan extensa i tan prolífica que tothom té un moment de vida forjat amb la seva veu característica. Serrat és el que s'ha despullat més, no hi ha res que no li coneixem”, tot i que sempre ha volgut mantenir a recer la seva intimitat, la seva dignitat i la seva ideologia. Serrat ha cantat a si mateix, al seu carrer, la seva ciutat i al seu mar. Remou la intel·ligència emocional.

Carmen Wernoff encara s'emociona quan veu les imatges de la seva filla en plena actuació. Ja fa 10 anys de la seva mort. Una desaparició per la porta del darrere perquè ella es va voler amagar. Tot i així, l'artista que pocs anys abans havia congregat cues de les Rambles fins al “llavors conde de Asalto [Nou de la Rambla]”només va reunir una desena d'amics íntims al seu enterrament. Avui, si ella veiés la magnitud del premi i el seu reconeixement, “potser se'n riuria”, diu la seva mare. No se sap si perdona, o no, que es despreocupés tant d'ella mateixa. I que no entengués la responsabilitat, la icona que significava per a una societat que respirava llibertat i aires àcrates. L'Oriol Tramvia rebia moltes trucades de periodistes que volien parlar amb ella. Però ella no volia fer entrevistes perquè ja estava malalta. En tot cas, Serrat li beneïa ahir el seu risc i acceptava que la mare li digués algun secret a cau d'orella. Una intimitat que raja cap endins, discreta. Ell duia una calavera vermella a l'ullal de l'americana. A la sortida, penjava l'emblema d'Un dels Nostres. Serà símbol del lobby mentre canti. en present del subjuntiu. Per sempre.