S'acaba de saber saber que l'Editorial Moll comença els tràmits de tancar. La notícia ha tingut un ressò minúscul, perquè com que estem tan ocupats amb el procés, la consulta, la unitat i les plebiscitàries es veu que no tenim el cap per res més. Arribarem a la independència i ens adonarem que tenim molts llibres per llegir, molta música per escoltar, molts fets per celebrar i moltes coses per lamentar. La desaparició de la Moll de Mallorca és lamentable.

La va fundar el 1934, ara fa vuitanta anys justos, el filòleg de Ciutadella de Menorca Francesc de B. Moll, autor amb Antoni M. Alcover del Diccionari Català-Valencià-Balear. L'editorial en va publicar els deu volums, l'últim el 1962, i molts altres llibres. Del Diccionari, que ara també es pot consultar per internet, no passa setmana que no en prengui unes dosis. Agafo una paraula a l'atzar o alguna que em balla pel cap i en llegeixo el significat, les aplicacions, les frases fetes o els refranys que la contenen, la manera de pronunciar-se a cada lloc dels països de parla catalana i l'etimologia. De vegades, com passa amb molts diccionaris, una paraula em fa saltar a una altra i així podria anar fent fins a l'hora d'anar a dormir o de pensar en el procés, la unitat i les plebiscitàries.

Si el Diccionari m'acompanya en la vida, un altre llibre de l'editorial Moll me la va marcar, i no exagero gens. Es tracta de L'arquitectura catalana, d'Alexandre Cirici Pellicer, publicat a la col·lecció Raixa el 1953. És un llibre petit, que amb una prosa clara i amb uns quants dibuixos explica com som els catalans a través de l'observació dels edificis que hem aixecat. La sala lliure de columnes de les antigues masies té el seu equivalent en el saló del Tinell, en els envelats de la festa major –que al contrari de les veles dels circs se sostenen amb els pilars plantats a fora–i en la nau de la catedral de Girona. Les cornises horitzontals de l'exterior de Santa Maria del Mar de Barcelona esclafen un edifici que un cop dins constitueix l'apoteosi de la verticalitat. Això i molt més que Cirici estudia, és el resultat d'un poble pudorós, gelós de la seva intimitat, escamnat, refractari als oripells exteriors però obert, acollidor i generós un cop traspassada la façana. Segons Cirici, el gòtic dels països catalans, amb exemplars a Nàpols i Sicília, no solament és diferent al de la resta d'Europa sinó que el contradiu, igual com passa amb el barroc valencià, que és alegre i no trist. Ja veieu si fa anys que tenim característiques pròpies, en la parla o sota teulada, i com l'Editorial Moll que ara plega ens ho ha fet comprendre.