Conspiració o cara dura?

En va donar la veu d'alerta Joan Herrera. El líder d'Iniciativa va avisar només de saber-se els resultats de les eleccions municipals que el nou govern de Barcelona patiria una ofensiva atiada des dels mitjans de comunicació “habituals”. Així és la vida, senyor Herrera. Els mitjans i les xarxes, ja se sap. Són armes lícites, però grolleres segons el cas. Les fa servir tothom que pot. No se n'escapa ningú. Ni vostè. En tot cas, és obvi que l'opció que encarna Ada Colau i que va impulsar Iniciativa a Barcelona no agrada a tothom. I altera alguns. No necessàriament feixistes. Perquè la discrepància és lliure. Encara que segons qui només tolera el concepte quan el beneficia. És possible, doncs, que ara hi hagi “una conspiració”, unes veus, que, encadenades o no, situen a l'epicentre de la ira o de la denúncia Barcelona en Comú. Les notícies i les anècdotes, també les llegendes d'aquelles dites urbanes, es multipliquen. Un dia és una instrucció interna que demana que la Guàrdia Urbana no actuï contra els manters. Un altre és un moment d'angoixa en un ascensor –aquí no hi va ajudar ningú–
en què Pablo Iglesias s'inquieta com un mortal. Un altre, molt més seriós, és la llista de parents que comencen a agafar espai al consistori. En fila rupturista. Potser sí que n'hi ha que en fan un gra massa. Però al darrere d'algunes d'aquestes preteses insídies sembla haver-hi també l'alè de la vella política. En nom de la màxima dignitat, es comencen a saber accions indignes. Conspiració o cara dura?