Esports

El nou ordre mundial

La victòria de Bradley Wiggins en el tour de França i la superioritat de l'Sky, amb Froome segon a la general i sis victòries d'etapa en total, confirmen els britànics com els actuals dominadors abans dels Jocs Olímpics

S'han convertit en una potència.. I vénen del no res. El ciclisme britànic va fer història als Camps Elisis perquè en 98 edicions del Tour mai hi havia hagut un representant de les illes Britàniques al podi i ahir n'hi havia dos i en els dos graons més alts, Bradley Wiggins i Christopher Froome –l'italià Vincenzo Nibali va completar-lo, i també la seva trilogia amb podis a la Vuelta (campió el 2010) i el Giro–. Un èxit que arriba una setmana abans que es disputi la prova de ciclisme en ruta dels Jocs Olímpics, que precisament es fan a la capital de l'imperi, i que té dos britànics de l'Sky entre els favorits a les dues victòries: Mark Cavendish aquest dissabte i el guanyador del Tour en la prova contrarellotge de l'1 d'agost, a la qual Wiggins arriba havent guanyat també les dues cronos a França. Precisament les dues contrarellotges han estat el factor més desequilibrant de Wiggo respecte els seus rivals en una 99a edició que ja presentava un recorregut propici perquè un especialista com ell acabés emportant-se el Tour. Dues victòries d'etapa del cap de files, tres de l'especialista en esprints i una de Froome en el primer contacte real amb la muntanya.

El mètode Sky

No és inèdit i tampoc fa tant que va passar, que dos homes del mateix equip acabessin primer i segon en la general: el 1996, Bjarne Riis i Jan Ullrich van impedir a Miguel Indurain–ídol de Bradley Wiggins– guanyar el seu sisè Tour. Però el que semblava increïble és que aquest doblet arribés amb dos ciclistes del mateix equip i d'una procedència sense tradició en el ciclisme de carretera. I és que la història dóna per fer una pel·lícula, si bé en el guió estava previst que la victòria arribés l'any que ve, en l'edició número 100. El guionista era Dave Brailsford i ara fa tres anys va entregar un text que acabava amb un britànic guanyant el Tour el 2014. Per fer-ho, va tenir el suport de la federació britànica i el patrocini del magnat de la comunicació Rupert Murdoch. Brailsford és comandant de l'Ordre de l'Imperi Britànic i una figura fonamental en la història del ciclisme. Perquè després que la Unió Britànica fracassés en els Jocs de Sidney –només una medalla d'or en el ciclisme en pista, amb més tradició– va fer-se càrrec de la direcció de rendiment de la federació. I els resultats del mètode van aparèixer en els Jocs de Pequín, en què van guanyar 14 medalles. Vuit eren d'or i dues les va guanyar Bradley Wiggins –també té tres títols mundials–. Una metodologia basada en el control estricte de qualsevol detall, amb pràctiques importades d'altres disciplines i fins aleshores inèdites en el ciclisme. Brailsford es basa en una programació específica, mitjançant la informàtica, que converteix els ciclistes en màquines de guanyar. És clar que de la teoria a la pràctica no es passa amb facilitat i per això el comandant va recórrer a la mà de ferro de l'australià Tim Kerrison, tècnic sorgit de la natació.

El número u

Bradley Wiggins ja havia debutat en el Tour abans de passar a formar part del projecte Sky i va ser quart a la general el 2009, amb Garmin. Amb Murdoch al darrere no va suposar cap problema fitxar-lo a cop de talonari –tampoc Mark Cavendish, que ja col·leccionava victòries d'etapa–. El 2010 no va ser el Tour de Wiggo i l'any passat es va trencar la clavícula en la primera setmana, però el mètode va seguir el seu ritme i aquest any Wiggins ja va avisar amb les seves victòries a la París-Niça, el Tour de Romandia i el Dauphiné. Uns resultats que amb la seva victòria a París permeten el fill de Gary Wiggins –ciclista en pista, mort el 2008– pujar fins al primer lloc en el rànquing individual de l'UCI World Tour que ocupava Joaquim Rodríguez.

El seu mètode converteix els ciclistes en màquines de guanyar
Dave Brailsford va ser contractat per la federació perquè un britànic guanyés el Tour

La legislatura de Cavendish a París

L'última va ser la més curta. I la més previsible. Perquè després que divendres Marc Cavendish s'imposés a l'esprint de Brive-la-Gaillarde era clar que el campió del món voldria arrodonir la festa en els Camps Elisis. Va ser la seva tercera victòria aquest any, que li serveix per acabar empatat amb Greipel i Sagan, tot i que el seu equip tenia la general com a prioritat –el Lotto, per exemple, sí que treballava els esprints al Goril·la–. També és la seva vint-i-tresena al Tour, que l'acosta al rècord de 36 que té Eddy Merckx.

Els 120 quilòmetres es poden resumir en els últims tres. I si es vol, en l'últim. Quan Bradley Wiggins va llançar l'esprint amb el noruec Boasson Hagen i l'especialista de l'illa de Man. Perquè abans es van complir tots els protocols, i fins a l'arribada a París el pilot va rodar a poc a poc . Els atacs a l'avinguda dels Camps Elisis es van succeir i onze homes van arribar a tenir 30 segons. Però Sky i Liquigas volien esprint, i Cavendish el va sentenciar en l'últim revolt, previ a la recta final.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.