Joan Gràcia (J.G.): Les entrevistes responen als interessos del mitjà que ens entrevista i de nosaltres per vendre més butaques. Conflueixen dos tipus d'interessos. I si ets un humorista i fas una entrevista estúpida, no complirà cap de les dues funcions. Hi ha humoristes que ho són a escena i a la seva vida i nosaltres som més actors còmics que fem riure al damunt d'un escenari. I no som tant divertits amb les entrevistes.

Carles Sans (C.S.): Personalment, no m'agrada massa aquest paper que s'atorga a l'actor com a persona pública per parlar del Bé i del Mal, simplement perquè ets actor. Nosaltres mateixos en algunes coses pensem igual, però en d'altres no podem donar una opinió única. Per això, sobretot en qüestions polítiques, les esquivem.

J.G: Saps què passa, que sempre hem estat al marge de la política des de fa 35 anys, tot i tenir les nostres opinions personals. Hem estat al marge de la política i dels estaments polítics culturals, però, en canvi, hem estat molt a prop del públic.

Paco Mir (P.M.): El nostre humor no és tan blanc com podria semblar. Sí que tenim un públic molt familiar. Oferim tants gags, més de 300 a cada espectacle, que n'hi ha per a tothom. A vegades l'humor blanc és sinònim de tonto i nosaltres no creiem que fem un humor tonto. Molts cops representar el més simple és el més difícil de fer.

P.M: En 35 anys hem evolucionat. És clar que les cares sempre seran les mateixes.

P.M.:Però sí que intentem renovar-nos, no copiar-nos. Tot i que es diu que un humorista només té un únic gag a la seva vida i el va millorant. Nosaltres volem canviar, evolucionar com a actors.

J.G.: I a nivell de formats hem canviat molt. L'humor potser ha estat el denominador comú dels nostres espectacles, però hem fet peces molt diferents.

C.S.: Hi ha una cosa que és fàcilment deduïble. I és que quan una companyia omple teatres durant 35 anys, alguna cosa passa. L'espectador d'humor no perdona. Si hagués passat en algun dels nostres espectacles, segurament aquest públic tant fidel en algun moment o altre hagués desconnectat.

C.S.: Sí, són tres generacions que riuen amb nosaltres.

C.S.: És que no ho fem per ells, només, també ho fem per nosaltres. És a dir, no és una cortesia; és una certa necessitat.J.G.: Mira si és per nosaltres que, a vegades, no ho fem.

C.S.: Hem creat el nostre propi grup clon. Però tampoc et pensis que hi ha tants grups.P.M.: L'únic grup flagrant a ser una companyia mexicana que els vam denunciar i, aparentment, van aturar l'activitat.

J.G: A l'Estat espanyol hi ha diverses companyies que ells ens han dit clarament que els hem estat inspiradors. És el cas d'Yllana o d'Espasmo de Valladolid. On realment hem estat inspiradors ha estat en els spots televisius. Coses que estrenàvem en un espectacle i als 6 mesos ja eren gag per anuncis. Però és que el món de la creació i de l'art ja és habitual que un s'inspiri en un altre d'anterior. Com Picasso, que va voler inspirar-se en Velázquez... Tot sempre es retroalimenta.

C.S.: Hem comprovat fent càstings que això que sembla tant senzill, resulta que és complicat. N'hem trobat però que caben en els dits d'una mà.

P.M.: Un dia em va aturar un home a un aeroport de Costa Rica i em va dir:“Tú eres actor, no? Te conozco de Youtube...” Mai ens havia vist en directe.

C.S.: Afortunadament, el teatre no es veu tan perjudicat.

J.G.: Hi ha gent que ens coneix però en una altra faceta i quan veu un espectacle sencer entén la dimensió del que és Tricicle. I és que on realment connectem amb el públic és en el teatre.

P.M.: Potser vam agradar als Jocs Olímpics però no va trucar ningú per contractar-nos. L'1,2,3 sí que ens va apropar a gent que no anava mai al teatre. En lloc d'anar a una discoteca a veure els artistes de l'1,2,3, s'havien d'apropar a un teatre i enfrontar-se a la taquilla.

J.G. La gent ens coneixia per un esquetx de 3 minuts i venien a veure un espectacle d'una hora i quart. I que li agradava tant o més que el que coneixia.

C.S.: És la nostra feina. Hi ha els 90 minuts de l'actuació (tot i que hi ha dies que et trobes millor o pitjor, dies que pagaries per no actuar: no pots fer com en una altra feina que truques i dius, “avui no vinc, que em trobo malament”) que, si hi ha el públic habitual que respon, t'ho passes bé. Però el que envolta aquesta hora i mitja és el que ens pesa cada cop mes. Els viatges, els hotels, les llargues esperes... Setmanes i mesos...

J.G.: Sabem que serà en una de les noves places del Paral·lel, arran de la nova reforma. Es mereixeria una avinguda molt més gran. Ja que vivia a la Barceloneta, estaria molt bé que li canviessin per l'avinguda Joan de Borbó, per exemple. Que la placeta fos per a Joan de Borbó.

C.S.: Amb això queda clar el paper de la casa reial actual...

C.S.: Sí, el príncep, quan era príncep (ara, de rei, encara no ha vingut). Venia pagant. Sabem que en un aniversari d'ell, la Leticia li va comprar les entrades com a obsequi. No sé si ara com a rei mantindrà aquesta activitat. Ell ens va entregar la medalla d'or de les Belles Arts.

P.M.: Des de llavors ja tenim el tracte d'excelentísimos.

J.G.: La vam rebre en una època que la gent no la rebutjava perquè l'IVA estava al 8%.

C.S.: La vam veure a Oslo, és cert.

P.M.: El nom es va decidir en una funció de Breda. S'ho va inventar una exnòvia del Carles.

C.S.: Ara és mare i farmacèutica per més dades. Això pot ajudar... Hem d'agrair que no ens van posar Triciclol o Triciclina, que sonaria molt més producte de farmàcia.

P.M.: El Tricicle el van formar, durant els dos primers anys, el Joan, el Carles i el Miquel Rimbau. Durant aquell temps, tots havíem fet substitucions: el món del mim era d'agermanament. Una setmana abans del primer festival de mim de Barcelona hi va haver una escissió: el Miquel va deixar-ho. Van trucar a un company i com que no el va agafar em van trucar a mi, que sí que em van trobar a casa.

C.S.: Un dia podem fer un monogràfic de Rafa del Cazo com a acte de desgreuge, pobre...

P.M.: El Llantiol marca una nova època al Tricicle perquè és quan ens lloguen un mes al trimestre. És quan comencem a ser mig professionals, abans eren actuacions puntuals en bateigs i comunions, podríem dir. Al Llantiol començàvem a les dotze de la nit i acabàvem a les tres de la matinada. Mentre, estudiàvem.

J.G.: Treballàvem 24 hores al dia.

J.G.: Després d'Slàstic, al 1987, vam decidir que no treballaríem més per vacances. Vam fer 29 llocs diferents en 31 dies. I això conduint d'un lloc a un altre.

P.M.: Aglutinats pel mànager, que era Anexa, vam decidir, davant la dificultat de trobar teatres a Barcelona, que la millor opció era tenir un teatre llogat nostre i vam entrar al Victòria. Això va sumar nous problemes per programar...

J.G.: Després vam entrar també al Poliorama.

P.M.: Eòlia, de fa una dècada, de rebot ens hi apuntem. De tant en tant, hi fem alguna activitat. Ara, per exemple, preparem uns Pastorets que es representaran al Poliorama, era una mena de postgrau d'Eòlia.

P.M: Som la companyia de mim més populars d'Espanya. Donem classes a l'Institut del Teatre? No. No s'entén com les institucions poden estar tant d'esquena a la gent que que fa anys que estem a l'ofici. Mai ens han trucat per fer un curs o tallers...

C.S.: Hi ha una via institucional que a nosaltres no ens considera perquè ens dediquem a fer riure. Puc arribar a entendre que l'opinió popular sigui que els que fan drama sempre siguin més considerats que els que fan comèdia. És un debat de fa anys: tothom ha considerat sempre que fer comèdia és molt difícil, però són considerats més els actors de drama. Perquè la comèdia és més lleugera i el drama és una cosa més profunda. Però el que em sap greu és que aquesta opinió també la tinguin els professionals, els que saben de què va això. Amb tot el que diu el públic, no ens hi enfrontarem. Però no em lliga que aquesta opinió que la comèdia és una cosa menor també ho pensin els professionals. Segurament, per això, a les institucions no se'ns ha
tingut en consideració.

P.M.: Ens queden dos anys per a Bits. Després en farem un altre qua acabarà just quan fem els 40 anys.

J.G: L'experiència de Tricicle 20 hi ajudarà. Vam escollir els 20 millors (i que es poguessin fer) i vam deixar que la gent els votés. Sempre sortien els mateixos. Tot i que nosaltres els teníem tots preparats pensant que sempre es votaria diferent. A vegades, fèiem espectacles diferents perquè nosaltres els canviàvem. Fèiem trampa perquè la gent sempre triava els mateixos. En sortien uns 12 o 15 dels 20 que es podien triar.

J.G.: Jo no veig gaire teatre. Aquests dies que he estat per aquí he vist Flor de nit, Sister Act i Mar i cel. Tinc pendent Polònia, el musical. M'agrada molt anar al cine en directe, vull dir desplaçar-me a la pantalla gran. I també vaig a Londres a veure alguna coseta.

C.S.: Ara estem en un moment que hi ha un retorn als nostres inicis. Quan érem alumnes de l'Institut del Teatre i vam tenir la necessitat de crear una companyia. Així, crec, deurien sortir també les aparicions de Comediants, Dagoll Dagom... amb voluntat de formació, autodeterminació i de voler fer propostes a través d'una companyia. Després, en l'època de la bombolla i de l'España va bien, aquestes fornades d'actors no han tingut inquietud de formar companyia sinó de ser contractats per la multitud de sèries que hi havia, pel·lícules... Ara, amb la crisi ha tornat a provocar l'interès de fer companyies en teatres alternatius, més off. La crisi ha forçat una altra vegada aquesta necessitat.

P.M.: Durant el meu temps lliure intento veure el que puc. Sóc eclèctic. La dansa m'agrada molt, també vaig a auditoris (que fan sessions matinals). Ara també hi ha sessions golfes, segones funcions. Són peces petites, barates, alternatives.

C.S.: Fa cosa de dos anys volíem portar el Microteatro. Vam tenir moltes dificultats de normatives municipals. Perquè el finançament el teníem però havia de ser complint moltes normes.

C.S.: En un edifici de la Rambla Catalunya. Volíem fer una prova i veure com respirava la gent. I per això vam anar a l'Ajuntament.

J.G: Volíem fer el mateix procés que a Madrid, A Madrid, van trobar un bordell que es tancava i el van ocupar tres setmanes aprofitant les festes de San Isidro. L'Ajuntament, que volia rehabilitar la zona, els va facilitar els permisos. Després els van deixar un local a un preu assequible per a una experiència d'aquest tipus. Doncs aquí va passar el contrari. Trobaven molt bona la idea però topàvem amb els tècnics municipals, que no ens ho deixaven fer res perquè no hi havia sortida d'emergència, en cas d'incendi. És comprensible per una banda, però no ens van donar les claus per resoldre-ho.

P.M: Abans de fer Manicòmic ja volíem sortir a la tele. Ja vam fer un programa pilot que ens va enganyar un productor fantasma. Es deia Estamos en el aire. Ens va dir que ens col·locaria a TVE. Les nostres referències sempre han estat de cine i després el programa de Rowan Atkinson, que feia Esto no son las noticias de las nueve, un programa molt dinàmic, gamberro. La nostra línia era fer humor; el mitjà importava poc.