En la nota d'autor inicial ja dic que tots els personatges són ficticis, els fets concrets que s'hi narren també ho són; en canvi, l'escenari sociopolític és real. En honor a la veritat, he de dir que alguns dels personatges ja els duia al cap abans dels fets de la Primavera Valenciana, si bé no estaven acabats de perfilar. Es tracta de personatges que representen trajectòries vitals que els cau damunt un ERO, un daltabaix econòmic... i es veuen forçats a fer coses que, en la vida haurien pensat que hagueren pogut fer. En la cruïlla dels fets de la Primavera Valenciana prenen forma i tramen una xarxa de relacions que marquen un paral·lelisme amb la realitat que es va viure llavors.

Trobe que la paraula escrita representa l'ésser humà. L'home és la paraula i, per tant, la paraula escrita queda sempre. El que queda per escrit, encara ara infon respecte. Jo crec fermament amb la paraula escrita com també sóc fidel defensor de la paraula dita... ser un home de paraula, ser una persona de paraula, té un valor indefugible i permanent.

Pense que molt. Igual tinc magnificat aquell fet, però crec que aquells dies, els joves valencians en conjunt, van sacsejar les consciències dels valencians.Encara que s'ha focalitzat en el Lluís Vives, com a centre de l'huracà, he de dir que, en realitat, tots els joves que es van manifestar de la ciutat de València i del País Valencià en general van aconseguir que posaren en el punt de mira un fet que apareixia en els diaris, com eren les retallades i, aquestes, es van visualitzar quan els joves van denunciar que les estaven patint i de quina manera. La societat valenciana deu molt a aquests joves, i encara més, pense que algú els hauria de demanar perdó.

No trobe que calga arribar a tant, però sí que pot ser un llibre que deixarà per escrit uns fets que passaren, que encara estan presents i que encara ara hi ha convocatòries de vagues en l'ensenyament, pels mateixos fets que aquells xicots i xicotes denunciaven, ara fa dos anys. Més que una memòria col·lectiva, pense que Primavera encesa podrà esdevenir un recordatori novel·lat del que va passar, perquè no s'oblide el que aquells joves van protagonitzar.

Sí, la realitat és molt més complexa i més difícil de creure que la ficció. Sovint, els novel·listes, els escriptors, ens veiem forçats a mentir per baix perquè un relat siga creïble, perquè tot el que està passant (corrupció, desnonaments de persones majors, viatges privats dels polítics pagats amb fons públics...), tot això ho contes en una novel·la i la gent no s'ho creu perquè resulta inversemblant. La realitat ens supera de molt. En la novel·la he fet alguna adaptació per baix perquè fóra més creïble, ja que els fets reals contats, podrien semblar un fulletó.

No ho sé si ha fracassat... no estem possiblement allà on voldríem haver estat quan començà a repensar-se tot, però no m'atreviria a dir que ha fracassat. Potser el camí és més lent del que ens pensàvem, però crec que anem caminant i vull pensar que anem a millor. Per això em molestà especialment que en els fets de la Primavera Valenciana, el que demanaven els xicots no era aconseguir una cosa que no es tenia, sinó que reivindicaven allò que ja tenien i els ho estaven furtant.

Efectivament; i menys porres i més llibres. Si els alumnes del Vives (pres com a símbol d'una reivindicació) demanaven alguna cosa, que pensen els que tenen el poder, si allò que es demanava era de justícia o no ho era. Si realment el que demanaven no es podia atendre, que ho hagueren explicat, però no es pot contestar una reivindicació justa, enviant la policia contra uns joves de 12, 13 i 16 anys.

Totes les èpoques passen a la història i la que estem vivint ara, marcarà d'alguna manera. Com ho farà, dependrà de qui la conte, però no hi ha dubte que aquesta època té molt a explicar. Possiblement ens trobem immersos dins d'un gran canvi que no encertem a esbrinar. No sé exactament cap a on anirem, però vull pensar —igual que manifestava Joan Fuster dins el seu escepticisme vital— que anem cap a millor, encara que hi haja fets concrets que ens fan recular.

Em pense que la majoria no ho saben, però no passa res. He de dir que malgrat això, gràcies a la meua professió com a mestre, he anat bastint gran part de les històries que he publicat. Fer d'ensenyant és una de les professions més gratificants de les que jo conec. Gran part de les meues obres sempre tenen una mirada cap a l'adolescència, cap a l'adolescent que jo vaig ser, cap a l'adolescent que hauria volgut ser o relaten la mirada de l'adult cap als adolescents d'ara.

El cap no para mai i sempre està pegant voltes a noves situacions. A l'ordinador ja tinc alguns arxius i algunes carpetes obertes que acabaran, tard o d'hora, en format de llibre i narració. En això estem.