Nou trànsit a la realitat

El descrèdit de la realitat fou un treball polèmic publicat per Joan Fuster els anys cinquanta que, parlant de pintura i artistes, recull idees sobre la capacitat, la voluntat i el trànsit cap a noves perspectives, les que tenen significació pels autors. Fuster introduïa un neofigurativisme que reclama l'art al servei de l'home. Amb un aire melancòlic, tancava Fuster l'edició del llibre dient que no ens és lícit fer-nos il·lusions sobre criteris intemporals i universals.

Aplicant aquests pensaments a la realitat actual trobem que la política no és una relació estètica ni religiosa, ni un camí cap al trànsit a una nova realitat social. És una activitat en ple descrèdit de la qual la gent en fuig. Cada dia hi ha més ciutadans que no volen saber-ne res, dels partits. Els polítics són considerats com empestats. Viuen en el descrèdit de la crisi permanent de la societat actual. La corrupció en plena crisi econòmica i social ha configurat el descrèdit fulminant del règim constitucional espanyol i la descomposició de l'Estat.

Ara una part de l'esquerra s'adona a Catalunya que la sobirania és necessària per resoldre el problema social,
ja que la gent ha de veure que el procés és una oportunitat per canviar les coses i tenir serveis millors, assolir els objectius socials. També s'ha de tenir clar que no hi haurà autèntica sobirania a Catalunya si no governen les esquerres.

No era viable ni és recomanable la llista unitària i transversal proposada pel president Artur Mas ni entusiàsticament per l'ANC en el seu manifest de Cornellà el dissabte 29 de novembre d'enguany. Oriol Junqueras ho va confirmar en la seva conferència a Barcelona el 2 de desembre tot dient que “govern que expressi pluralitat…, unitat de tots abans que unitat d'uns quants…” i també: “seria una traïció deixar la bandera de la justícia social en mans dels que no volen la independència”.

Efectivament, ens cal una estratègia diferent de la proposada per la dreta catalana composta en gran part per gent indecisa i aficionats a governs tecnòcrates, com va passar a partir dels anys seixanta amb l'escola López Rodó i la superdiputació general que volia crear Samaranch per substituir la Generalitat del president Tarradellas. Fou la dreta catalana la que va recollir el franquisme evolutiu i els seus hereus en el moment de la transició com la UCD va transportar a Espanya la dictadura a una democràcia artificial de caire formal. La ruptura amb aquest estat és un deure històric.

La divisa Catalunya, treballadors, democràcia segueix viva i per sortir de l'hivern dels interessos creats exigeix ubicar al futur estat català el sentit social a través de gent amb sensibilitat d'esquerres. Cal ser conscients que mai no podrà la dreta, sigui catalana o espanyola, aportar solucions als greus problemes socials que patim avui a Catalunya. La catalana per no haver complert els acords de governabilitat ni haver construït les estructures d'estat necessàries per avançar en el procés cap a la independència més ràpidament. L'espanyola perquè no aporta res més que demagògia, falses versions de la recuperació i desestabilització del mercat laboral destruït per la crisi.

Aquesta realitat acredita la necessitat que en el futur les estructures d'estat s'han de construir amb l'accent més social possible, no oblidar el sector jove, treballadors qualificats i no qualificats, la immigració, els professionals i joves amb preparació universitària que han hagut d'emigrar. La ruptura amb el passat és imprescindible.