Quan ahir es va apagar la vida d'Anita Ekberg a la clínica San Raffaele Rocca di Papa, uns 30 quilòmetres al sud de Roma, l'actriu de 83 anys feia quatre anys que vivia sola en una residència de vells a Nemi. Gairebé no rebia visites i molt poca gent sabia que aquella vella asseguda en una cadira de rodes després de trencar-se les dues cames havia estat la musa de tota una generació, l'estrella que més bé va saber representar la idea simbòlica de la seducció.

Federico Fellini no va deixar de recordar que quan la va veure per primer cop va entendre que “era una estrella que irradiava una llum fosforescent”. Per aquest motiu la va contractar per a La dolce vita i la va convertir en una icona, fins al punt que la mateixa icona va eclipsar l'actriu.

Hi ha poques actrius en la història del cinema que s'hagin guanyat la glòria gràcies a poc més de vint minuts de presència en una pel·lícula. Dins del gran fresc col·lectiu sobre la Roma del miracle econòmic, ella no és la protagonista, sinó la dona que interpreta una de les escenes més populars del film. Podem veure com el paparazzi Marcello Rubini –Marcello Mastroianni– ha de rebre Silvia, una actriu sueca que visita Roma. Junts van a un club nocturn, on ella mostra la seva exuberància i posteriorment es perden davant la Fontana di Trevi.

L'actriu decideix banyar-se a la font mentre l'home observa astorat l'objecte del desig. L'escena és un moment mític per la seva càrrega simbòlica. Anita Ekberg no és només la sex symbol que apareix en una Roma on tots els excessos són possibles, és la representació de la modernitat, la força d'una vida desinhibida on la revolució sexual no va trigar a arribar. Ella és la deessa aquàtica que ens porta cap al canvi de costums sexuals que es va viure a l'Europa del miracle econòmic, quan després de la grisor de la postguerra es va voler enterrar el puritanisme i sentir la força del desig.

Fellini ho va tornar a expressar en el curtmetratge La temptació del doctor Antonio, que formava part del film col·lectiu Bocaccio 70. Anita Ekberg era una gran icona que apareixia en un anunci publicitari que incitava els italians a beure llet. Un home de la perifèria romana –Peppino Di Filippo–, inhibit per les convencions de la moral, sentia una gran atracció sexual per la imatge. Fellini aprofitava la situació per parlar de la confrontació existent entre la moral i el desig sexual, mentre reflexionava sobre com la imatge –la d'Anita Ekberg, en aquest cas– podia funcionar com a estimulant del desig col·lectiu.

El sentiment que Anita Ekberg s'havia convertit sobretot en una imatge d'ella mateixa genera una gran sensació de malenconia en una escena d'Entrevista, en què Fellini va tornar a unir Ekberg i Mastroianni 27 anys després de La dolce vita. En el transcurs de l'escena, els dos actors es contemplen de joves i Marcello li demana si ella és una deessa, una mare o la reencarnació del mite d'Eva. L'actriu plora.

Va ser Anita Ekberg alguna cosa més que la musa de La dolce vita? Si ens endinsem en la seva biografia, podem veure que la seva carrera va començar en el moment en què li van donar el títol de Miss Suècia, l'any 1950, quan tenia 19 anys. Després es va presentar com a candidata a Miss Univers, però no va guanyar. Va entrar en el cinema a través del productor Howard Hughes, però els seus primers èxits van ser amb el cineasta Frank Tashlin, autor de les millors pel·lícules de Jerry Lewis. Allà ja va tenir el privilegi d'interpretar-se a ella mateixa, en la pel·lícula Hollywood o res, traduïda a l'Estat espanyol amb el significatiu títol de Locos por Anita. El film explicava el viatge de Dean Martin i Jerry Lewis fins a Hollywood per trobar-se amb Anita Ekberg. Era l'any 1956, abans de La dolce vita, i en lloc de com una actriu ja funcionava com una icona. La llegenda diu que havia de ser la noia Bond a Des de Rússia amb amor, el primer film de la sèrie de l'agent 007, però que en l'últim moment una desconeguda anomenada Ursula Andress li va robar el paper.

Va fer molts petits papers en petites pel·lícules. Curiosament, el darrer cineasta que va pensar en ella va ser el català Bigas Luna. A Bámbola, Ekberg interpretava el personatge de Mama Gretta, la mare d'una nova maggioratta italiana, Valeria Marini. Bigas Luna volia fer una mena de relleu simbòlic, ja que Marini, el 1996, era la nova icona sexual del cinema italià. Passats uns anys, però, ha acabat com a presentadora de dubtosos reality shows televisius. Però això és una altra història, com se sol dir, i avui toca recordar la mítica remullada romana de la bella Anita Ekberg.