Lleidatà

Intervinc al programa matinal de RAC1 ‘La primera pedra' en dissabtes alterns –avui em toca–, i, entrant i sortint, parlo una estoneta que sempre voldria que fos més llarga amb la Marta Esparza, la comentarista de llibres i pel·lícules. La Marta Esparza és de Lleida i usa un lleidatà alegre, carregat d'accent i reivindicatiu. Quan l'escolto m'adono del català sec i pedregós que usem els de Barcelona i la seva àrea, i noto com un gran descans a les orelles. Els de Lleida estan enfadats amb Pompeu Fabra perquè afirmen que l'eminent filòleg al qual ho devem tot va basar la seva obra en el català parlat a Barcelona, d'on era. Jo penso que és a l'inrevés i que si els catalans que diem mara per dir mare escrivim mare és perquè els de Lleida diuen mare. Tots escrivim com els lleidatans. En Josep Pla elogiant el francès que parlava el seu amic Joan Estelrich li retreia de totes maneres el defecte d'obrir massa les vocals. Deia amb aquella seva expressivitat tan seva: “Però és tan difícil de tocar el violoncel amb la e muda francesa, de dominar els matisos de nasalitat que presenta aquesta importantíssima lletra!” La e catalana, com la francesa, també és plena de matisos. Com la a. Fixem-nos en les tres as de castanya. Cap sona exactament igual, al contrari que la mateixa paraula en castellà, on la uniformitat vocàlica és total. O la o, sempre coquetejant amb la u així que perd l'accent. Doncs bé, el que jo veig és que les matisacions van de retirada en l'àrea que se'n diu del “català oriental”, i que es mantenen ben vives o com li eren pròpies en origen en l'occidental. Ascolta, se sent dir a Barsalona.

Fent endreça de regals de Nadal m'he topat amb un disc de cançons nadalenques catalanes a càrrec de l'Orfeó Lleidatà que encara no havia escoltat. Els lectors recordaran que fa dies deplorava com aquest repertori que celebra un naixement i que té unes lletres elementals i clares és interpretat de manera fúnebre i inintel·ligible per moltes corals, infantils o d'adults. Els Christmas –així es diu el disc– de l'Orfeó que dirigeix Pedro Pardo són tota una altra cosa. Els cantants, solistes o en grup, vocalitzen, i els arranjaments s'han fet a ritme de jazz, rock, swing o rumba. Només els diré, i no caldrà que digui res més, que el Cant dels ocells sona matinal i no crepuscular. El noi de la mare és de la mare i les dotze són les dotze, no les dotsa, i van tocant. Ja sé que per tot hi ha de tot però em sembla que si ens impregnéssim del català de Lleida i d'un estat d'ànim que ni la boira doblega, aniríem millor, en general, i també políticament.