Ara que fa fred, em ve de gust menjar arengades. Ja sé que a molts els disgusta la fesomia metàl·lica, l'olor impregnant i el gust amarg d'aquests peixos conservats en sal gruixuda, però és que jo sóc de paladar dur i estellat. Les exquisideses també m'agraden i sóc capaç de fer un bon paper en els locals distingits de cuina sublim, i fins i puc tenir traça a cuinar alguna cosa complicada i etèria si m'hi poso, però la diferència és que la cuina popular no em cansa mai i no n'oblido els sabors ni les receptes.

Sempre recordo aquell matí d'instrucció al campament militar de Mallorca. Feia un fred que pelava, els cims de les muntanyes eren nevats i jo tenia una gana que m'alçava perquè el cola-cao que ens havien donat per esmorzar no m'havia produït cap efecte, ni vitamínic ni calorífic. Uns paletes que reparaven una paret del campament van fer foc i es van disposar a coure unes arengades. Només vaig veure el fum i sentir l'olor de la cocció. Doncs bé, aquella olor, que per mi va ser el perfum millor d'aquell dia i dels següents, no l'he oblidada mai i des de llavors cada vegada que em poso una arengada a la boca torno a aquell matí i estic disposat a donar per bo tot el servei militar només per això. Les arengades també trobo que fan olor de port. No d'un port qualsevol, sinó del port de Palamós, on anava de petit perquè el meu oncle Ramon, capità de la marina mercant, n'era el pràctic. La barreja de sèu, aigua marina, pintura de vaixell i greix de les grues donaven per mi com a resultat l'olor masticable de les arengades. L'altre dia vaig anar a proveir-me'n a la meva botiga de pesca salada, i em vaig endur d'entrada un disgust. Les capses de fullola blanca circulars sostingudes per un cavallet que exhibien les arengades com si fossin la rosassa vidriada d'una catedral, no eren a la vista com hi eren abans. La dependenta va treure els peixos d'un recipient quadrat, situat a l'aparador, on només n'hi havia mitja dotzena. Per fer-ho va fer servir guants. Ens hem tornat fins i vigilants. L'arengada en altre temps tan mesocràtica no fa olor sinó pudor i a més fa pujar la pressió i altres coses incompatibles amb la salut. Es veu, també, que la seva captura va en retirada.

Ben mirat és estrany que vivint jo a ran de mar i, per tant, podent consumir peix fresc que encara belluga de tant en tant em decanti per una momificació que ve de paratges llunyaníssims. L'arengada no és tan portuària ni de paletes com sembla, sinó un exotisme. I en aquest moment, acompanyada d'una mica de bròquil que li aporta dolçor i un raig d'oli, no la canviaria per res.