Els titulars de la notícia van anunciar la mort de “l'animal més bell del món”. D'això fa 25 anys: Ava Gardner, als 67 anys i a conseqüència d'una pulmonia, va morir mentre dormia a la seva casa de Londres, on l'actriu va viure els seus últims vint anys, quan, de tant en tant, apareixia en pel·lícules menors. El temps havia passat deixant empremtes en el rostre d'Ava, però perdurava la idea que potser havia estat l'actriu més bella de Hollywood i la llegenda d'una dona passional, lliure, indomable. Potser encara perdura, malgrat que el cinema perd pes en l'imaginari col·lectiu.

“L'animal més bell del món” és la frase amb la qual es va promoure La comtessa descalça, un film de l'any 1954 en què l'actriu encarna Maria Vargas, una ballarina d'una sala de festes de Madrid que Hollywood descobreix i converteix en una estrella. A ella, però, no la satisfà la nova vida i, volent fugir-ne, coneix un aristòcrata italià amb el qual, enamorada, es casa sense saber que, ferit a la guerra, està castrat. A vegades, recordant els seus orígens humils, Maria Vargas es descalça i, veient-ne les sabates, el seu director (Humphrey Bogart) sap que ha anat a buscar un amant.

Diuen que, de petita, Ava (Lavinia) Gardner anava descalça per la granja on vivia amb la seva família a Brogden, una comunitat rural de Carolina del Nord. I també que Joseph Leo Mankiewicz va dirigir La comtessa descalça amb la idea que el personatge de Maria Vargas era una representació de la mateixa Ava Gardner, a la qual tampoc no la satisfeia la vida lligada d'una estrella de Hollywood i fins va arribar a dir que no li agradava la seva imatge a la pantalla. A diferència de Maria Vargas, Ava no es dedicava a l'espectacle, ni potser tan sols hi pensava, però tot va començar perquè el marit de la seva germana era fotògraf i va intuir-ne la fotogènia. Visitant la germana a Nova York, Ava va posar per al cunyat, que va penjar les imatges en un aparador de la Cinquena Avinguda on va descobrir-la un treballador de la Metro. Era el 1940 i tenia 18 anys. Poc després va signar un contracte esclau amb l'estudi, que no la va saber aprofitar fins que, a The killers (1946), va destinar-li una dona fatal que du Burt Lancaster a la perdició des que la veu cantant recolzada en un piano i duent un vestit negre ajustat. Una imatge fascinant que du a associar Ava a les vampiresses quan va encarnar dones generosament lliurades a la passió.

En tot cas, en relació amb la seva semblança amb la comtessa descalça, potser no era cap ventafocs a l'encontre d'un príncep blau que pogués decebre-la però, en canvi, va buscar incansablement la passió amorosa, ni que fos tan efímera com la d'una nit sense dormir. També és de les que podien dir que ja descansarien (o dormirien) quan estiguessin mortes. La vida nocturna d'Ava Gardner conforma una llegenda que s'ha mantingut viva a Madrid, on va passar llargues temporades entre mitjan anys cinquanta i finals dels seixanta.

De les seves incursions pels mesones madrilenys n'informen, potser fabulant-ne, part dels testimonis recollits a Beberse la vida, el llibre de Marcos Ordóñez que du per subtítol Ava Gardner en España, i La noche que no acaba, documental d'Isaki Lacuesta que esbossa una biografia de l'actriu a través dels seus personatges. Tant el llibre com el film fan present que l'estada d'Ava Gardner a Tossa, s'Agaró i Girona, a propòsit del rodatge l'any 1951 de Pandora i l'holandès errant, és una altra font llegendària: no només per l'idil·li amb Màrius Cabré i la bufa de Sinatra, sinó perquè sembla com si l'actriu activés el record o la imaginació de tothom que, fascinat, va veure-la durant la filmació d'aquest film d'Albert Lewin esdevingut de culte: Ava hi encarna una dona que du a la destrucció els homes que l'estimen, però salva l'holandès condemnat a una immortalitat errant per un crim.

Poc abans de rodar Pandora, s'havia consagrat amb el musical Show boat/Magnolia, però va sentir-se decebuda perquè van doblar-la en les cançons. Diuen que mai no ho va perdonar a la Metro i que és un dels motius que van allunyar-la de Hollywood, on, a més, volien controlar la seva vida. Paradoxalment, Ava Gardner va trobar una llibertat personal en la repressiva Espanya franquista, on, als anys cinquanta, va coincidir amb el seu amic Ernest Hemingway. En certa manera, Ava Gardner se semblava a alguns personatges masculins de l'escriptor: viatgers, bevedors, noctàmbuls, extremadament vitals i íntimament turmentats. Però li va tocar encarnar-ne de femenins en adaptacions de Hemingway, com a Les neus del Kilimanjaro i The sun also rises. Un altre escriptor, André Malraux, va dir que tenia poc talent dramàtic, però que el seu rostre encarnava un mite col·lectiu. No sempre s'hi va esforçar i Hollywood va explotar-la com una icona i, com si en tingués consciència, va mostrar-ne en diversos films una representació escultòrica o pictòrica. Però el comentari de Malraux em sembla injust recordant la sornegueria de l'actriu a Mogambo i sobretot la vitalitat desesperada amb la qual, a la maduresa, apareix a La nit de la iguana, de Huston. Però no sempre va voler entregar-se al cinema. La vida li importava molt més.