Veig que l'amic Fañanàs reincideix en la novel·la històrica. Dissabte vinent, presenta el seu El gran inquisidor, que deu girar sobre l'eix del gironí Nicolau Eymeric. Però ja es ho trobarem dissabte.

La novel·la històrica té ganxo, ben cert. Acabo de llegir, massa anys després que es publiqués, el llibre que Manuel Ayllón dedicà al rei Catòlic, Yo, Fernando de Aragón, el único rey de las Españas, que m'ha atrapat des de la primera pàgina, malgrat que supura erudició per tots costats –farceix el text de noms i més noms, de dates i de referències. Per sort, el marc temporal de la trama es limita als pocs anys que passaren entre dues morts: la de la reina Isabel de Castella i la del seu fill Joan d'Aragó i de Foix. Uns anys en què es decideix el futur d'Europa. I el nostre.

Manuel Ayllón és madrileny i això, en el seu cas, és una virtut, diguem un mèrit. Ha estudiat prou seriosament el personatge per desempallegar-se de molts dels prejudicis i tòpics que els nacionalistes espanyols li han anat penjant al llarg dels anys de manipulació interessada i impune. Tot i que la trama argumental se cenyeix, bàsicament, als problemes, les actuacions i els fets referits al regne de Castella, de què Ferran és governador en nom de la seva filla Joana, no oblida en cap moment que els regnes patrimonials del protagonista són els que s'han aglutinat sota el nom de Corona d'Aragó i relata, precisament, la lluita del rei per construir un estat modern al seu estil, amb respecte als diferents pobles, costums, llengües, lleis i tradicions, contra l'estil castellà de la conquesta, l'homogeneïtat i les imposicions.

No sé si encerta les solucions que aporta a problemes no resolts, com ara la figura de Colom, que fa fill bastard del príncep de Viana i, per tant, nebot del rei, a qui dóna per mare una jueva mallorquina. En tot cas, defuig la fàcil i absurda procedència genovesa que tants professionals encara mantenen contra tota evidència. No gosa, en canvi, fer seva la sospita de l'assassinat del rei Felip, el seu gendre, que torna a obrir-li les portes de Castella quan ja sembla haver triat camins ben llunyans. Ara, també he de dir que l'autor parla molt de Castella, una mica de Nàpols i ben poc dels altres regnes. Li podria retreure que no situa bé el Rosselló i la Cerdanya en el mapa polític. Però no es pot demanar tot.

Tots sabem que Ferran va inspirar obres com ara El príncep de Maquiavel o El polític de Gracián, llibres de capçalera per a tants que han tingut la responsabilitat de conduir els estats moderns. Val la pena, per tant, detallar per al lector la lògica moral de Ferran, aplicada a cada moment i a cada situació per justificar i explicar les decisions del rei.