A l'època de la transició la companyia Dagoll Dagom feia moltes sortides a l'Estat espanyol on presentava els seus espectacles. Un fet que ara més de 40 anys després del naixement de la companyia ha canviat. En una entrevista a l'ACN, el seu director, Joan Lluís Bozzo, ha admès que no van fora a fer representacions perquè no se'ls convida. Entre els motius, ha apuntat “un efecte en el públic d'antipatia cap allò que és català per tot el que està representant el procés d'independència o sobiranisme”, així com la institucionalització dels teatres “que consumeixen molt els seus propis pressupostos”. Bozzo també ha reclamat més interacció entre els teatres públics catalans i les companyies privades.

Bozzo ha recordat que els inicis de la companyia Dagoll Dagom a mitjans dels 70 “van ser uns anys del que es diu carretera i manta i van creuar la Península Ibèrica en totes direccions moltes vegades. A vegades la creuàvem de punta a punta dues vegades cada setmana”. Ha destacat que van viure l'època de la transició, que “ara es veu que no va ser tan modèlica”, a la “cresta de l'onada” perquè eren convidats a molts esdeveniment culturals.

Era una època, ha declarat, en què s'estrenava “l'Espanya de les autonomies amb esperança i il·lusió i anava a ser la superació de molts anys d'enfrontaments i de desentesa”. Per això, ha apuntat que “se'ls acollia i esperava molt a tot arreu. Era dels pocs anys que no hi havia cap mena de catalanofòbia ni reticència perquè se sortia del franquisme”. De fet, ha assenyalat que tothom estava molt interessat en veure què feien a Catalunya i ells de donar-ho a conèixer.

A diferència d'aquesta situació, Dagoll Dagom ara no surt fora de Catalunya a fer representacions. “No ens conviden i a vegades hem fet l'esforç de produir un espectacle nostre a Madrid, Saragossa o València sense tenir la coresponsabilitat allí d'un altre organisme que ens doni suport i això ara ja no ho fem. Si no hi ha ningú interessant en què hi anem, no ens ho promourem nosaltres això”.

Una de les obres que van portar a Madrid va ser Mar i cel. La primera va ser al 90 i que “va anar prou bé tot i que no va ser l'esdeveniment que havia estat a Catalunya”, però la representació del 2006 els “va anar molt malament. Vam tenir poc públic, la premsa no ens va fer pràcticament cas, vam gastar molts diners i vam sortir molt escamats”. “Nosaltres posar-ho i arrencar-ho tot quan no hi ha una demanda del que presentem és una mica il·lús i no és cap bon negoci”.

En aquest context, ha indicat que un dels possibles motius de la falta de sortides és que “hi hagi un efecte en el públic d'antipatia cap allò que és català per tot el que ha estat representant el procés d'independència o de sobiranisme”. Per altra banda, també ha apuntat que està “tot molt estatalitzat, són teatres institucionals, que consumeixen molt els seus pressupostos i volen finançar-se a si mateixos”. Ha apuntat que això es va notar sobre tot passada la transició quan “es van crear com a primera providència centres dramàtics a totes les autonomies amb poca dotació” i una de les conseqüències és que es van anar eliminant les gires que Dagoll Dagom feia i s'incrementava l'oferta d'altres companyies.

Bozzo ha dit que fan teatre en català perquè són catalans, però entén que si surten a fora han de fer l'esforç perquè se'ls comprengui. “Quan actuem a Catalunya o als Països Catalans qui ha de fer l'esforç són els que ens venen a veure, nosaltres ens expressem a la llengua pròpia del país i si algú no ens entén podríem dir, entre cometes, que no és el nostre problema”.