L'accident d'avió dels Alps fa dies que ocupa les portades de tots els diaris, i em criden l'atenció algunes coses: en primer lloc la insistència a assenyalar la depressió del copilot com a causant de la catàstrofe i remarcar el poc control de la companyia en relació amb la salut dels seus empleats. Segurament Lufthansa complia amb l'esperit de la campanya institucional catalana de Dóna la cara per les malalties mentals que intenta que les persones amb aquests problemes no siguin estigmatitzades.

Una persona amb depressió no es un assassí en potència. Segurament hi havia moltes més coses en el cas d'Andreas Lubitz. I en tot cas les persones no som màquines, som éssers complexos i tenim capacitat de fer mal. Per tant la seguretat total no existeix.

En segon lloc no puc entendre què aporta de nou a la noticia donar detalls dels últims minuts abans d'estavellar-se l'avió, dels crits dels passatgers, de possibles vídeos dels instants finals de l'accident. S'ha d'infligir encara més dolor als familiars i amics de les víctimes? És necessària aquesta morbositat?

En darrer lloc, ningú parla del dolor dels pares del copilot que també han perdut el seu fill. Em puc imaginar aquests pares patint des de fa anys per la mala salut del seu fill, donant-li suport quan la depressió el feia caure en el pou negre de la desesperança, veient com patia per la por de perdre la feina per la qual tant havia lluitat. I ara, a més, portant sobre les seves espatlles el dolor de 149 famílies més.

On és la compassió, l'empatia, l'ètica? No les veig enlloc. De fet ja fa molt temps que els he perdut la pista.