Cent anys de Quico Sabaté

El 30 de març del 2015 es van complir cent anys del naixement del guerriller anarquista Francesc Sabaté Llopart, conegut pel sobrenom de Quico, anomenat pel règim franquista “el enemigo número 1 del régimen”. En Quico Sabaté és un dels maquis o guerrillers que ha gaudit de més popularitat a Catalunya fins a arribar a la categoria de mite o llegenda per les seves espectaculars accions de resistència. Del 1939 fins al 5 de gener del 1960, quan fou abatut a Sant Celoni, foren centenars els guerrillers llibertaris catalans morts en combat o assassinats pel règim. Segons el teòric de la guerrilla Abraham Guillén, aquesta guerrilla urbana catalana va ser un referent dels moviments de resistència armada a Llatinoamèrica durant les dècades dels anys 60 i 70. En Quico Sabaté manté ja des d'abans de la guerra, dins de la CNT, una trajectòria revolucionària que es manifesta en el seu compromís de lluita per una transformació social. Així, no podia acceptar la terrible opressió dictatorial que s'abaté sobre el país i des del 1945 fins al 1960 començà una lluita desigual però irrenunciable mitjançant els seus grups d'acció, en què vint-i-set companys seus van trobar la mort. Entre els caiguts, el seu germà gran, Pep, el 1949, i el seu germà petit Manel, afusellat el 1950 al Camp de la Bota, i els quatre companys assassinats el 4 de gener del 1960 al mas Clarà per la Guàrdia Civil.

Quico disposà de més de 50 bases i dipòsits d'armes per Catalunya i també de l'ajut de nombrosos pagesos i treballadors. L'any 1957 van ser detinguts 47 col·laboradors dels seus Grups Anarcosindicalistes. De les seves accions de resistència cal destacar els cops econòmics (atracaments) a entitats bancàries, destinats a les famílies dels presos i a salvar vides de condemnats a mort. Sabotatges diversos i atemptats contra personalitats del règim, alliberament de presos, i sobretot la difusió de propaganda mitjançant diverses publicacions i fulls volants, especialment en visites de Franco a Barcelona i també en discursos gravats que difonia a diversos llocs de treball. L'espectacularitat de les seves accions va arribar fins a Hollywood, on es va produir una pel·lícula basada en la seva vida que dugué per títol Y llegó el día de la venganza, protagonitzada per Gregory Peck, que va ser prohibida pel franquisme i no es va poder exhibir fins a la Transició.

En Quico Sabaté, d'inequívoca catalanitat, com tants centenars de guerrillers que s'enfrontaren sols, abandonats per les democràcies occidentals que paradoxalment donaren suport al règim franquista, formen també part de la historia contemporània de Catalunya, de la nostra memòria de resistència i de lluita silenciada i amagada sota els pactes de la Transició. Durant la vaga de tramvies del 1951 a Barcelona s'escamparen els següents missatges en fulls volants anònims: “Contra el requetè visca en Sabaté i per arreglar la vaga de tramvies que vingui en Facerías.”

En uns anys en què el poble català fou durament humiliat i oprimit, les seves accions dignificaren i feren créixer l'autoestima del nostre poble. En uns anys en què el capitalisme a través de la dictadura franquista exercí una explotació i opressió brutals sobre la classe treballadora, són exemplars les accions de resistència dels que mai es van considerar vençuts perquè eren homes lliures, i això connecta amb la passió secular del poble català per la llibertat i la justícia social. Davant del capitalisme més salvatge i la regressió de llibertats que patim, malgrat l'aparença d'unes llibertats formals, les accions d'aquests guerrillers ens esperonen per lluitar col·lectivament i de manera decidida envers l'assoliment real d'una sobirania nacional que comporti alhora l'avanç cap a una societat més lliure i una transformació social.