“Aquesta història em va fascinar quan la vaig descobrir i no és gaire coneguda”, afirma, amb raó, l'escriptor David Izquierdo. El 2 de febrer del 1428, a les vuit del matí, es va produir un potent terratrèmol amb epicentre a Queralbs, al Ripollès. A Barcelona, segons explica el llibre, els efectes van ser devastadors, tot i estar situada a uns 130 quilòmetres de distància. A aquella hora centenars de persones es trobaven a les esglésies de tot Catalunya escoltant missa i la de Santa Maria del Mar no n'era una excepció. El gran rosetó de la basílica va rebentar i els fragments de vidre i pedra van caure sobre la gent i van provocar la mort d'entre vint i trenta persones. A la resta de la ciutat es van produir molts danys i els barcelonins, gens acostumats a fenòmens com aquest, estaven totalment desorientats. Queralbs va quedar arrasat i a tot Catalunya hi va haver un miler de morts, ja que moltes esglésies es van ensorrar. El fet curiós de la història es troba a la casa situada al número 6 del carrer de Sant Domènec del Call, la més antiga de Barcelona. La construcció, del segle XII, té la façana notablement inclinada cap a fora. És l'empremta que el terratrèmol va deixar a les pedres de la ciutat.

El Liceu és un dels protagonistes de Curioses històries de Barcelona, i, més concretament, la llegenda que parla del seu malefici. El teatre es va instal·lar a la Rambla l'any 1847 i ho va fer al solar de l'antic convent dels Trinitaris Descalços, cremat i destruït el 1835 durant una revolta popular en què van morir alguns religiosos. Explica el llibre que durant els primers anys, a banda de programar òpera, s'hi celebraven un altre tipus d'espectacles –com ara de màgia– i, fins i tot, festes desenfrenades. El 1861 un incendi va destruir el teatre i, segons les cròniques de l'època, entre les runes algú va trobar una pintada que deia: “Sóc un mussol i vaig tot sol, si el torneu a aixecar, el tornaré a cremar.” Va ser llavors quan la gent va començar a pensar en els esperits dels frares morts. El teatre es va reconstruir, malgrat haver-se inundat durant les obres per una violenta tempesta, i tot va anar bé fins al 1893. Aquell any, un anarquista va llençar dues bombes a la platea i va provocar una vintena de morts. El 1994 el teatre es va incendiar per segon cop, un sinistre que va causar un gran impacte emocional en la societat catalana. Ara, en la memòria, queda també la història del mussol.

La plaça de Sant Felip Neri s'obre just on hi havia el cementiri jueu de Montjuïc del Bisbe. Situada a tocar de la Catedral i porta d'entrada al call jueu de Barcelona, l'escriptor David Izquierdo la descriu com un dels indrets més apassionants de la ciutat, però també com un dels espais on la història ha sigut implacable. Per saber el motiu cal girar la vista fins al 30 de gener del 1938. Barcelona es trobava immersa en la Guerra Civil i aquell matí les sirenes van sonar per avisar de la proximitat d'avions de combat. Un grup de persones es van refugiar als soterranis d'un dels edificis de la plaça, on van caure les bombes. La deflagració va provocar la mort de 42 persones, una vintena de les quals eren nens, i només va restar en peu la façana de l'església de Sant Felip Neri. Les autoritats van decidir reconstruir l'espai a principis de la dècada dels anys 50, però avui encara es poden veure clarament els impactes de la metralla a la façana de l'església, com si fossin ferides cicatritzades a la pedra. La font que hi ha a la plaça és posterior al bombardeig i presideix un espai que ara omplen de vida els nens de l'escola Sant Felip Neri, que hi juguen aliens al passat d'aquest racó de Barcelona.

Sant Medir és una festa molt arrelada en diversos barris de Barcelona, com ara Gràcia, Sarrià i Sant Gervasi. Cada 3 de març els carrers s'omplen de caramels i les colles de romeus i romeves es dirigeixen en romiatge a l'ermita de Sant Medir, a Collserola, on es fa un aplec per homenatjar el sant. Els orígens de la tradició se situen al segle IV. Els cristians eren perseguits a tot l'imperi Romà sota el govern de Dioclecià i el bisbe de Bàrcino, Sever, va ser una de les víctimes. Va fugir, i a Collserola es va trobar amb un pagès que plantava faves, Medir. El bisbe va explicar-li per què fugia i li va demanar que digués la veritat si preguntaven per ell. Quan va marxar, les faves van créixer extraordinàriament. Al final, tots dos van acabar detinguts i morts pels romans, i uns segles després es va construir l'ermita. Per saber el final de la llegenda, però, cal avançar fins al 1830. En aquella època, un forner de Gràcia va demanar al sant un miracle relacionat amb la salut, i sembla que va funcionar. Va prometre que aniria a l'ermita cada 3 de març i va repartir dolços entre els veïns, una acció que va agradar tant que ha arribat fins als nostres dies.