El barroc ignorat

El 1992, la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi va enviar una carta a l'alcalde Pasqual Maragall en què li suplicava que impedís l'enderroc de la casa Pau Ramon del carrer Sant Oleguer. Els seus demacrats interiors amagaven –avisava l'entitat– “un dels conjunts més interessants de la no gaire nombrosa producció pictòrica catalana setcentista”. Eren uns murals de Pere Pau Muntanya que enaltien les gestes dels almogàvers. Però Maragall no va tenir la sensibilitat per preservar-los. La casa, que no estava catalogada, va ser demolida i Barcelona va quedar sense un dels seus tresors artístics.

Va ser una decisió deplorable –amb la coartada de la renovació urbanística del Raval– que només s'explica pel desconeixement i la infravaloració que el país té del seu barroc, associat a una decadència fictícia. En la pròspera Barcelona del darrer terç del segle XVIII, l'adinerada noblesa i la puixant burgesia van invertir fortunes en la construcció i en la remodelació de residències, i en van confiar l'embelliment de les estances als millors pintors, que no van estalviar en magnificència. Els sectors militars, eclesiàstics i institucionals també van dipositar els seus anhels de projectar grandesa i prestigi en aquestes manifestacions plàstiques tan ostentoses. D'ocàs artístic, ni un bri.

La pèrdua de les pintures de la casa del fabricant d'indianes Pau Ramon no va ser un cas aïllat. Ja se n'havien destruït abans i, el pitjor, encara avui una part de les que han perviscut estan en perill de desaparició “per desídia i raons especulatives”. Fa anys que ho denuncien els historiadors de l'art Rosa Maria Subirana i Joan Ramon Triadó, de la Universitat de Barcelona, que han anat impulsant recerques i estudis per donar a conèixer aquestes joies de l'art català tan desconegudes pels ciutadans. Una iniciativa que la setmana que ve duran més enllà amb la celebració del simposi internacional Imatges del poder a la Barcelona del set-cents. Relacions i influències en el context mediterrani.

Si el cas de la casa Pau Ramon trenca el cor, el del Palau Palmerola fa posar els pèls de punta. El fotògraf Manuel Outumuro va comprar aquest edifici del carrer Portaferrissa a finals dels anys noranta per ubicar-hi el seu estudi. Outumuro es va emocionar quan va entreveure els tímids rastres d'un mural tapat, i va fer el que tocava fer: trucar al Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC) perquè un expert li donés el seu parer. Tot i que hi havia bibliografia prou lúcida d'aquella decoració, l'enviat del MNAC va concloure que Outumuro veia visions.

Entossudit, el fotògraf va contactar amb un altre especialista independent, que li va confirmar que, efectivament, a la sala de ball de la casa dels Palmerola hi havia un espectacular cicle pictòric de Pere Pau Muntanya, “un dels més rellevants atesa la seva iconografia i la seva qualitat artística”, precisen Subirana i Triadó. Outumuro va córrer a encarregar-ne la restauració –que va durar dos llargs anys– i, no cal ni dir-ho, no va rebre ni un cèntim d'ajuda pública. L'any següent, l'Associació Catalana de Crítics d'Art li va concedir un premi com a reconeixement a la seva aventura de salvaguarda.

Per desgràcia, el sentiment d'Outumuro pel patrimoni no el tenen tots els propietaris de les cases grans i els palaus amb intervencions pictòriques del XVIII. Perquè aquest és el gran drama d'aquestes obres: pràcticament totes es troben en mans privades tancades amb pany i clau. No seria cap drama si en tinguessin cura. En alguns immobles, l'estat de deixadesa i fins i tot de falta de respecte és total. Subirana i Triadó els tenen clissats i faran “tota la pressió que calgui” per auxiliar-los.

Abandó a Ca l'Erasme

Les alarmes s'han encès a la casa Erasme de Gònima, al carrer del Carme. La finca està compartimentada en diversos apartaments en règim de lloguer i es desconeix en quina situació es troben, si és que es troben, les ornamentacions originals que, segons la documentació, serien d'autors diversos: Josep Bernat Flaugier, Marià Illa i Bonaventura Planella. Se sap segur que s'ha mantingut, per bé que en unes condicions tètriques, la decoració del saló principal, on hi ha uns valuosos plafons amb la història de David.

També hi ha inquietud pel futur del Palau Sessa-Larrard, al carrer Ample, fins no fa gaires anys seu de l'Escola Pia. Ara està desocupat i és una incògnita l'ús que s'hi vol donar i, en conseqüència, preocupa com la seva reforma podria afectar les pintures que hi ha, atribuïdes a Manuel Tramulles.

El pas del temps, si s'alia amb l'abandó, sempre juga en contra. El conservador del Palau Moja, Joan Rosàs, no oblidarà mai la sensació que va tenir quan va entrar a l'edifici just després que l'adquirís la Generalitat, el 1982. L'abassegador saló de ball decorat per Francesc Pla, El Vigatà, l'altre gran artista, juntament amb Muntanya, més sol·licitat, estava absolutament ennegrit pels dos incendis que s'hi havien declarat uns anys abans. Part del sostre estava amputat per un forat immens. I, a terra, una munió de coloms morts. Feia basarda. Avui tot llueix magníficament. El Palau Moja, la seu de la Direcció General del Patrimoni Cultural, és un dels pocs edificis setcentistes de propietat pública, però tampoc s'hi poden fer visites.

La Duana es restaurarà

On sí que potser se'n podran fer és al Palau de la Duana, a l'avinguda Marquès de l'Argentera, que sembla que començarà a ser restaurat aquest any mateix. Seu de la Delegació del govern estatal, es va buidar fa uns cinc anys, quan es van detectar greus problemes en l'estructura de l'edifici. És un altre dels palaus setcentistes que duen la personalitat artística de Muntanya a les parets. Entre d'altres, hi ha unes escenes que ressegueixen les passes del Quixot per Barcelona. No tot, doncs, són males notícies per a aquest llegat.

Fer recerca –“si busques, et trobes una sorpresa rere una altra”–, publicar i no baixar la guàrdia. Fer difusió i no deixar passar per alt cap distracció de les administracions. I, sobretot, encomanar entusiasme per un patrimoni pictòric “sense parangó a la resta de ciutats de la península”. Subirana i Triadó, que confien molt en les noves generacions d'historiadors de l'art que ells mateixos estan formant, saben que tenen molta feina per fer. Més endavant volen eixamplar el seu treball a tot Catalunya i atendre també l'arquitectura i el mobiliari d'aquesta època tan fascinant i, encara avui, pendent de ser redescoberta i valorada.