Democràcia parcial i sota mínims

La democràcia britànica pateix una arteriosclerosi preocupant. L'exemple de Westminster com a bressol de la representació política moderna i contemporània està obsolet. La prova és que en les eleccions que avui tenen lloc al Regne Unit, on hi ha en joc 650 escons a la Cambra dels Comuns, d'acord amb l'Electoral Reform Society (ERS) —un lobby que vol promoure un canvi en la llei electoral del Regne Unit— el resultat ja es coneix d'entrada, com a mínim, en 364 dels districtes. Això suposa el 56% del Parlament.

En l'argot polític anglès, aquestes circumscripcions són els anomenats safe seats (escons segurs). Amb una diferència entre el primer i el segon partit superior al 10% de vots, passi el que passi mai no acostumen a canviar de partit o bé fa dècades que estan en mans del mateix grup. L'únic lloc on hi pot haver un daltabaix avui serà Escòcia, de fet, quan el Partit Laborista comprovi que bona part dels districtes que fins ara considerava segurs des de la dècada dels vuitanta passen a mans del Partit Nacional Escocès (SNP).

En xifres rodones, 46 milions de britànics estan cridats avui a les urnes. D'acord amb les enquestes, són les eleccions més disputades des de la Segona Guerra Mundial. Ho són, és veritat, perquè el frec a frec continua en un 33% o 34% d'intenció de vot per a cadascun dels dos grans partits. Però no arreu del país.

Segons estimacions de Peter Kellner, director general de l'empresa de demoscòpia YouGov, el futur govern del país es juga en poc menys de “dos-cents districtes”, encara menys dels que l'ERS considera clau.

Amb relació al 2010, la xifra s'ha doblat, una millora de la qualitat democràtica. La causa és la fragmentació de l'oferta política a la Gran Bretanya, amb la consolidació del Partit Independent del Regne Unit (UKIP), la posició com a força creixent adquirida per l'SNP a Escòcia i la crida, cada cop més gran, selectiva territorialment però creixent en termes absoluts, del Green Party (verds).

Així doncs, el nom del futur premier –David Cameron o Ed Miliband– dependrà del ball d'escons i el transvasament de vots que es produeixi, bàsicament, entre tories i UKIP o entre laboristes i UKIP, d'una banda; entre laboristes i tories, d'una altra, i entre libdems i tories o laboristes o SNP, d'una altra, o encara entre libdems i verds. Els camins descrits poden ser, tanmateix, de tornada.

L'arteriosclerosi democràtica té l'origen en el sistema electoral, anomenat first-past-the-post (FPTP). El primer que aconsegueix la meitat més un dels vots d'una circumscripció s'endú l'escó. Des del punt de vista de la representació electoral, això implica que la resta dels vots són perduts, no tenen premi, tant és dipositar-los a l'urna com llançar-los a la paperera.

Daniel Hannan, membre de la cambra d'Estrasburg pel Partit Conservador britànic, exposava el 29 d'abril la necessitat de reformar el FPTP en un article al web Conservativehome.com, òrgan que representa el moviment de base dels tories. “El sistema first-past-the-post està gemegant. Va ser dissenyat per a dos blocs, govern i oposició, cosa que es pot veure fins i tot en el disseny de la Cambra dels Comuns. Però en els últims cinc anys hem passat d'un sistema de dos partits i un quart a un de cinc o sis. El vell argument per defensar el first-past-the-post, que enforteix al grup més gran i que afavoreix un govern estable, ja no s'aguanta.”

Que la llei electoral i el sistema d'adjudicació d'escons condiciona la democràcia –qualsevol– és una obvietat. Però uns més i uns altres menys. Estudis fets per l'Electoral Reform Society a partir dels sondejos difosos per a les eleccions d' avui ofereixen dades aclaridores. Amb l'actual FPTP, un partit com l'UKIP pot obtenir dos escons o, com a molt, tres. Si s'apliqués el sistema representatiu de l'Estat espanyol, per exemple, la formació de Nigel Farage en podria aconseguir 99. També se'n beneficiarien els liberaldemòcrates, que vorejarien els 60 escons.

La immensa majoria dels considerats escons segurs no canvien de mans des dels anys seixanta. I alguns, com indica Katie Ghose, directora executiva de l'Electoral Reform Society, continuen en mans del mateix partit “des de l'època de la reina Victòria”. Ghose hi afegeix: “El fet que puguem predir amb fermesa el resultat de més de la meitat dels escons que es disputen demà [per avui] és una acusació lamentable cap al nostre sistema, que desanima activament els votants.”

La postil·la final a les crítiques, el clau amb què reblar el FPTP, és un seguit de dades relatives als moviments produïts recentment en els districtes electorals. El 1979, quan Margaret Thatcher va aconseguir la primera de les tres victòries de la seva carrera com a primera ministra, només 79 escons van canviar de partit. Quan el 1987 va ser Tony Blair el que va arrossegar la població britànica al seu costat, van ser 184. I quan el 2010 Cameron va obtenir el triomf, però no per majoria absoluta, només 110. Des del 1950, en 12 de les 17 eleccions celebrades fins ara, menys d'una de cada deu circumscripcions han canviat de titularitat. I, potser encara més significatiu: el terratrèmol provocat per Blair el 1997 només va afectar el 30% de les demarcacions. Avui, tot plegat encara serà molt més ajustat.