Tots els premis, pocs espectadors

Manuel de Pedrolo entenia que el teatre podia ser un camp més per popularitzar la llengua catalana, com ja havien vist abans altres visionaris com Frederic Soler, més conegut com a Serafí Pitarra, un segle enrere. L'autor, a més, volia posar a prova l'escola teatral europea contemporània. Els anys 50 i 60 serien èpoques de l'existencialisme de Camus i Sartre i del teatre de l'absurd de Ionesco i Beckett. El 1957 rep el premi teatral Joan Santamaria per Cruma, publicat set anys abans. El 1960 es distingirà amb el reconegut Ignasi Iglésias Homes i no, probablement la peça que més s'ha representat i que havia escrit el 1959. Pedrolo no deixa d'escriure teatre fins al 1982, tot i que lamenta la poca visibilitat de les seves obres. I és que el franquisme havia imposat un teatre metafòric un punt gris, tot i que ell volgués vestir uns personatges quotidians, com es pot veure a La nostra mort de cada dia (1958), que fa poques setmanes s'ha representat al TNC, precisament, dins del cicle L'origen de l'oblit (dedicat als autors obviats del primer franquisme). En l'època de Sergi Belbel, es va proposar fer una adaptació teatral del Mecanoscrit del segon origen. Els responsables dels drets no ho van veure bé, segons ha pogut saber aquest diari. Possiblement, perquè, abans de fer adaptacions, reclamaven major atenció al teatre que el mateix Pedrolo havia escrit. Potser ara, que ja s'ha vist aquesta versió (que hauria de tenir continuïtat al TNC o en alguna altra sala de Barcelona) sí que es permet l'adaptació d'una de les novel·les icòniques de la literatura de la Transició.

Hi ha molt poques referències professionals del teatre de Pedrolo, certament. Cal citar, per exemple, la versió que Joan Maria Gual va presentar a l'Espai Brossa de Sóc el defecte, el 2005 –el mateix director ja havia portat a escena Mixtura indiscretament mòbil el 1975, al Capsa–. El 2009, l'SGAE, amb la Fundació Pedrolo, va fer un cicle de lectures dramatitzades: a més d'Homes i no també es va llegir Darrera versió, per ara (1971).

El teatre de Pedrolo persegueix un teatre absurd prou còmic, traient suc del món quotidià i carregat de metàfores, al qual li agrada preguntar-se sobre fets transcendentals de la vida, com ara la necessitat de ser radical.