Art de comiat

Bartomeu Marí havia promès un discurs públic de comiat abans de deixar la direcció del Macba. I el va fer ahir al matí. Molt serè i relaxat, com si ja s'hagués tret un immens pes de sobre; elegant i sense exhibir senyals de rancors, com si ja tingués el cap a un altre lloc. “El Macba és un dels museus de més qualitat del món, el seu futur serà brillant”, va exclamar, i va elogiar el seu equip –per bé que de nom només en va dir un, el d'Antònia Maria Perelló, la responsable de la col·lecció–. Aparentment sense segones intencions, va emfasitzar la virtut principal que creu que ha de tenir la persona que el rellevarà: “Molt creatiu.” Així ha de ser, segons Marí, el seu successor.

El nou director del Macba no se sabrà fins al juliol, amb molta sort. De fet, qui anheli ocupar el càrrec encara té temps de presentar-se al concurs: s'admeten candidats fins al 30 de juny. Els treballadors del museu resen per poder marxar de vacances tranquils, és a dir, sabent qui serà el seu líder a la tornada. Una altra cosa és que es pugui incorporar immediatament; el més probable és que tingui compromisos pendents. Però si ja es fa públic tothom girarà full, pensen al museu, i la crisi que s'ha desencadenat arran de la censura, després rectificada, de l'escultura del rei Joan Carles sodomitzat es tancarà, per fi.

Ahir Marí no va abordar tota la controvèrsia que el va portar a presentar la seva dimissió. Va preferir fer balanç. Quin és el seu llegat? Un museu patrimonialment més ric, sobretot des del punt de vista documental, que conserva tan bé els arxius dels artistes que inclús el Moma de Nova York ve a visitar-lo per imitar-lo. Un museu amb ambició internacional alliberat de l'obligació –que mai ha complert– de vetllar per l'art català de la segona meitat del segle XX, missió que ara es fa seva el MNAC. I un museu que ha desafiat el daltabaix econòmic amb un programa mínimament digne. L'era Marí, tothom la recordarà per la seva nefasta gestió de l'exposició La bèstia i el sobirà, i ben pocs per les adversitats a les quals ha hagut de fer front des que va assumir la direcció, el 2008, el primer any de crisi econòmica. No ha estat fàcil dirigir el museu durant tot aquest temps de restriccions. “No ens hem resignat a fer-nos petits”, exclama Marí.

Poc impacte

Però no se'n va satisfet del tot. Li sap greu no haver aprofitat més els nous espais del museu, el Convent dels Àngels i la mateixa plaça. I la gran assignatura pendent del museu des dels inicis: el Macba no podrà cantar victòria fins que no aconsegueixi un impacte social més ampli.

Marí va fer aquestes reflexions en el marc de la presentació de l'exposició Desitjos i necessitats, que ell mateix ha comissariat i que s'obre al públic demà: una meravellosa presentació, probablement la millor, de la col·lecció del museu, amb les adquisicions que s'han anat fent els últims tres anys. Un total de 67 de les 83 obres que hi llueixen són noves incorporacions d'un museu que, sens dubte, té una identitat pròpia amb prestigi internacional.

Ahir també va ser una ocasió ideal perquè la Fundació Macba, tan discutida pel sector cultural, s'expliqués. Aquesta institució privada que presideix Leopoldo Rodés és la que proveeix els fons d'art del museu a partir de les aportacions que aconsegueix de particulars i empreses del país. Si les obres són seves, se les podria endur lluny del Macba? I vendre-se-les? El valor de la col·lecció puja a 65 milions, poca broma. La directora de la fundació, Ainhoa Grandes, va ser contundent: els estatuts subratllen que l'interès de la col·lecció és “general”, i, per tant, les obres que ingressen al museu passen a ser “dels ciutadans”. A parer seu, no cal témer res.

Grandes va assegurar que “mai” ningú vinculat a la fundació ha interferit en les compres, “totes són proposades pel director”, que rep consell d'un comitè d'experts.