Càlid ‘per molts anys'

Són 75 els anys que celebrarà Josep Maria Benet i Jornet –Papitu per a la família teatral– aquest dissabte. Ahir al vespre, una bona colla de companys van sumar-se a una festa sentida a la Sala Gran del TNC. El que fa més de 50 anys que brega pels escenaris (i també que construeix bíblies per a sèries de televisió) fa poc ha rebut un diagnòstic cruel: Alzheimer. La festa d'ahir va ser d'escalf per dir, segons paraules del conseller de Cultura, que va obrir informalment l'acte: “Papitu, t'estimem.”

La festa va congregar, a més de la seva filla Carlota (que li llegeix i revisa els textos), gran nombre d'autors de totes les generacions: des de Sergi Belbel (un dels instigadors de la vetllada) fins a Lluïsa Cunillé o Pau Miró i Marc Artigau. També directors: des de Xavier Albertí (l'altre instigador) fins a Josep Maria Mestres, Toni Casares i Lurdes Barba. I una corrua d'actors: Lluís Homar, Àlex Casanovas, Carme Sansa, Queco Novell... I a l'escenari, Mercè Arànega, Claudia Benito, Jordi Boixaderas, Pep Cruz, Maife Gil, Anna Güell, Cesca Piñón, Lluís Soler, Mont Plans... Capítol a part mereix el paper de Pau Vinyals, l'únic que va desmarcar-se del guió per revolucionar el seu Puck de Somni d'una nit d'estiu d'aquesta temporada i convidar tothom a intervenir en un espectacle de teatre familiar! I sí perquè es va tancar amb La desaparició de Wendy (1973): “I quan el teló va caure, et va quedar darrere teu.”

Josep Maria Benet i Jornet és l'autor que pateix el menysteniment del teatre independent, gran defensor de la creació col·lectiva (arraconant l'autor als premis de teatre, sense quasi possibilitat de poder veure l'obra a l'escenari davant d'un públic). Tot i la seva afició pel còmic (en les llibretes d'escola que Benet i Jornet va cedir fa uns anys a la Biblioteca de Catalunya es pot veure fins a quin punt l'apassionava), el cuc del teatre va arrelar ben endins. I ja no el va deixar. El seu teatre sempre ha buscat construir uns personatges petits, de barri obrer, que passen penes i viuen instants de glòria efímera. Des d'Una vella, coneguda olor (1964) fins al darrer Com dir-ho? (2010). Papitu va ser el primer guanyador del Premi d'Honor de les Lletres Catalanes –que entrega Òmnium anualment–, la carrera del qual es limita a la dramatúrgia. L'autor també té la Creu de Sant Jordi. Mascarell va destacar també el seu llibre de memòries, Material d'enderroc (Edicions 62), en què, a part de fer un retrat del moment teatral a partir dels anys seixanta fins a l'actualitat, també va voler deixar empremta dels seus amics de l'ànima, amb Terenci Moix i Montserrat Roig al capdavant.

Enric Gallén, responsable de la selecció de textos, va imprimir prou picades d'ullet a la memòria de Benet i Jornet i als actors que li han donat vida durant aquests 50 anys. Per començar, va ser una retrobada de tres actrius desaparegudes recentment: amb Rosa Novell tirant les cartes a Revolta de bruixes (1975) (un dels títols que més deuen haver representat les companyies amateurs de l'autor) Annita Lizaran a Dues dones que ballen (2010) sorneguera com sempre; i Àngels Poch a Desig (1989).D'Una vella, coneguda olor (1964) la mare renya la filla que vol anar, de nou, a la perruqueria. Si la mare es refugia al seu barri; la filla demana que rebentin els patis que enrareixen les persones. De Berenàvem a les fosques (1971) en va extreure la carta en què la filla deia que se sentia orgullosa del seu pare, tot i que s'hagués entès amb una dona casada i amb qui té un accident mortal anant cap a la Garriga... amb un 600! Boixaderas insinua que el seu pare ja ha perdut el nord i caldrà enviar-lo a una residència a Ai, carai (1988). Però té temps d'escriure un article naïf sobre la felicitat (una de les obsessions dels personatges de Papitu). A Testament (1995), Lluís Soler titlla d'“atrapat” quan l'estudiant fulmina l'última còpia d'un assaig sobre Llull.

Papitu, en realitat, al teatre es transmuta en un lector de cartes: “Que hi veus, ninots? Són signes.” Ho fa amb la seva llengua, sense complexos (sovint admet perquè no domina prou el castellà no per traduir els seus propis textos): “El català és com el barri, una forma en via d'extinció” (Salamandra, 2004). Accepta les adversitats: “No s'ha d'acceptar, però sí cal admetre-ho.” (L'habitació del nen, 2001). S'acontenta amb poc, aparentment: “Està bé ser una persona normal, trobo.” (Soterrani, 2006). I sempre té un gir fantàstic: “T'explicaré la meva vida però no t'explicaré el final; l'hauràs d'inventar tu.”