Ja torneeee!

Sí, ja ho sé. Sé que hauria d'haver començat abans la temporada de monòlegs, però no us podeu imaginar com estic de perjudicada últimament. Vaja, que cada vegada que passe per davant d'un mirall i em veig tinc els meus dubtes si no seré una rèplica en dona del gran Manuel Fraga. No, si ja sabia jo que la meua estima per Galícia al final anava a eixir-me cara i, mira si m'he equivocat. Això, o que algú m'ha tirat un mal d'ull —s'ha de veure com és la gent d'envejosa, no?—, i és que com s'expliquen si no tot el cúmul de desgràcies que m'han envaït en l'últim mes: he estat tres setmanes sense poder pegar ni un pas per culpa de l'asiàtica — que si almenys haguera sigut una senyora que venia a fer-me els quefers de casa, encara, encara—.

Ara ja puc caminar però d'aquella manera i sense prendre'm les coses massa seriosament —ja dic que Fraga al meu costat semblaria un fadrinet—. Però per si no fóra prou, fa un parell de dies vaig caure en la dutxa, m'he cremat una mà al forn —tot per entestar-me a fer una pizza en lloc d'encarregar-la—, se m'ha rebentat una morena —i ho compartisc perquè això de patir-ho en silenci com en la tele no té cap gràcia, o jo almenys no se la trobe— i per a rematar-ho tot, tinc un panxot ja que la Rita Barberà al meu costat podria passar per la cosina germana de Barbie.

Això sí, els embarassos és el que tenen, després d'uns mesos tot solucionat. Ja vorem quan arriben les pròximes falles qui té millor tipet si ella o jo.

Ara que, encara donant gràcies que no m'ha donat per tossir o esternudar com una boja, si no ja m'haurien marcat de per vida.

Ostres, que ara és preferible dir que tens la SIDA a una grip. De fet una de les coses que més gràcia m'ha fet aquests dies ha estat la línia roja que han col·locat davant del mostrador d'informació del Centre de Salut del meu poble per preservar els administratius de tota mena de virus que puguem portar de casa. Estàs allà i et donen ganes de xapar-la a veure que passarà, no?

Et trauen una targeta roja i t'expulsen de l'ambulatori?, cau del sostre una gàbia que t'atrapa fins que consideren oportú? Entren en acció un grup de sanitaris enfundats en vestits complement impermeables que t'emporten ves a saber on?

No sé, però a mi m'encanta imaginar-me mil i una situacions semblants cada vegada que m'he de situar allà. I espera que no portes pantalons curts i esportives perquè aleshores allò és tota una provocació. Com parar-se tranquil·lament darrere d'aquella línia?, el que el cos et demana és creuar-la amb els braços ben alts en espera de rebre el trofeu de la teua vida, no?

Que voleu! això d'estar tant de temps tancada en casa és el que té, la imaginació es desborda i ja és un no parar, així que prepareu-vos perquè aquest és sol el primer de molts monòlegs que espere compartir amb vosaltres aquesta nova temporada. Benvinguts.