El càvec i la lleona

Un company de la redacció, quan es va saber que pel Montsià es passejava una lleona, va preguntar: «I com han conegut que és una lleona si només l'han vista?» El company ara diu que va ser una pregunta irreflexiva, un lapsus, però sigui com sigui per un moment es va pensar que per saber si un lleó és mascle o és femella s'havia de fer com es fa amb els conills, els gats o les panteres. Jo i tothom a la redacció vinga a riure i recomanar-li que anés al zoo o al circ, però l'endemà m'acosto a l'Espluga de Francolí per visitar l'ampliació del Museu de la Vida Rural abans que s'inauguri (es va inaugurar ahir, dissabte) i allà el somriure se m'estronca.

Hi ha al museu una col·lecció d'eines del camp que els meus avis i els avis de més de mig Catalunya tenien per normals i habituals, que als meus ulls són com un jeroglífic inextricable, uns objectes sense nom ni utilitat coneguda que em semblen caiguts de la Lluna. «Què és això?» El meu guia pel museu és en Jordi Puig. Em podria haver mirat com si li preguntés la diferència entre un lleó i una lleona però és un noi educat i amb naturalitat em diu: «Un parany per a animals.» Em quedo una estona observant el parany. No ho diguin a ningú, però encara és l'hora que per molt que hi pensi hagi entès com funciona i a quin animal estava destinat. Un llop? Una rata? Un conill? Només puc descartar els lleons.

M'ha convidat a veure l'ampliació del museu l'escriptor i crític literari Jordi Llavina. Llavina, que ja ha sortit algun cop en aquestes cròniques, durant uns mesos farà de relacions públiques de la institució espluguina fundada pel pròcer Lluís Carulla, el creador dels cubitos Gallina Blanca. La meva visita coincideix amb la de l'historiador Josep M. Solé i Sabaté. Els asseguro que és molt bo veure el Museu de la Vida Rural amb un historiador al costat. No solament en surts sabent la utilitat dels objectes sinó la història dels que els havien fet servir. En Llavina ens diu que un dia d'aquests té emparaulada la visita de Joan Solà, el filòleg. Un filòleg, un home que posi el nom de cada cosa en aquest museu, també ha de ser una companyia molt útil.

Durant el periple ens trobem Dani Freixes, l'arquitecte de l'ampliació museística. Ha incrustat a la façana de l'edifici nou un seguit de paraules referides als atuells que s'hi exposen: «tascó», «mola», «xerrac», «càvec», «aixada», «fus»... Joan Solà, auxili: què és un càvec? A falta de Joan Solà, consulto el diccionari: «Eina agrícola semblant a l'aixada, però de fulla més estreta i lleugerament eixamplada a la part on s'endolla el mànec, a vegades amb dues pues a l'altra banda de l'ull.» Què vol dir «a l'altra banda de l'ull»? Què és «l'ull» del càvec? És millor entrar al museu, que per això hi som, i anar a buscar el càvec a les vitrines.

Dani Freixes explica que amb el nou edifici –blanc, lluminós, una mica eivissenc– ha volgut fer un «contenidor». Abans la paraula contenidor era com de mal gust. Ara tots els arquitectes fan contenidors. En el nou edifici s'hi exhibiran les eines del camp més modernes, les de la industrialització, i hi haurà una denúncia sobre com la sobreexplotació de la terra i l'ús a dojo de productes químics i adobs a base de purins han conduït a la pobresa del camp català. Tan bé que anàvem, tan bonic com era el que explica el museu de l'edifici antic amb aquells diorames, aquells neulers, aquelles llars de foc, aquelles tartanes, aquelles taules parades amb un pa de ral i un porró de vi i aquelles trampes per a animals. Avui no hi ha res que no conclogui amb un missatge ecologista que fa plorar. Hem passat del pessebre al contenidor, però no al contenidor de Dani Freixes sinó al de les escombraries.

Acabada la visita, Jordi Llavina em porta a dinar al restaurant que el seu germà ha muntat en un entresolat del mercat de la carn de Vilafranca del Penedès. En Llavina, com altres habitants de més avall del Llobregat que conec, està content de conduir un natiu de la Catalunya Vella, la carolíngia, pels paratges de la Catalunya Nova, la sarraïna. Ell i els que són com ell consideren, amb raó, que els catalans antics sempre anem cap als Pirineus i molt poc en direcció a Tarragona i l'Ebre. Llavina, doncs, està satisfet que el Museu de l'Espluga m'hagi agradat i que dediqui ditirambes a la cuina del seu germà (Alerta amb el pa. Quin pa. Les pasteres en desús del museu no el devien fer millor).

Llavina em fa a mans un recull de poemes d'autors catalans que parlen del camp. «Temps i enginy formaren el triangle del càvec», diu un vers de Valentí Puig. Per entendre la poesia moderna, no només la de mossèn Cinto o el Rector de Vallfogona, també s'ha de passar pel Museu de l'Espluga.

L'endemà, el company em ve i em diu, triomfant: «No era una lleona, era un gos.» Sí, que està malament el camp català. A veure si els pagesos que van confondre un animal per un altre també hauran de ser acompanyats al zoo i al museu.