Cançons per no oblidar

En la portada del disc, Air, Water, Void, obra de Jaume Plensa per a l'exposició Le silence de la pensée, aquest estiu al Museu d'Art Modern de Ceret. Al costat, Marina Rossell emulant El crit de Munch. “És precisament això: el silenci de pensament... –reflexiona la cantant–. Després d'una guerra el que cal és sobretot posar-se a pensar...” En l'altre costat, amb cal·ligrafia també de Plensa, el nom del disc: Cançons de la resistència, nou treball monogràfic de Rossell després dels tres volums que, entre els anys 2011 i 2014, i amb gran èxit artístic, de crítica i comercial, va dedicar a l'obra de Georges Moustaki.

Cançons de la resistència, publicat aquest divendres per Satélite K, neix d'una petició a Marina Rossell de l'Amical de Ravensbrück, de la qual forma part, perquè tornés a gravar Morir a Ravensbrück, inclosa originalment al disc Bruixes i maduixes (1980). Una cançó nascuda del llibre Els catalans als camps nazis de Montserrat Roig que recorda com Carme Bartolí, pagesa del Pirineu, va morir en aquest camp de concentració nazi consolada per la lleidatana Coloma Serés, que arriscant la seva vida la va ajudar a morir entre els seus braços. “Li vaig insistir [a Montserrat Roig] perquè em fes un poema, i ella, que de poemes no en feia, em va deixar aquests mots”, recorda Rossell. Va ser amb la recuperació de Morir a Ravensbrück que es va començar a perfilar Cançons de la resistència: “Un disc fet –diu Rossell– perquè no oblidem, començant per mi mateixa, el dolor que comporta una guerra.”

Cançons de la resistència comença amb Lili Marleen, la cançó que, en la Segona Guerra Mundial, va unir ni que fos per un instant –segons assegura la llegenda– alemanys amb aliats. “En veure que la cançó agradava tant als soldats alemanys, Goebbels la va prohibir, ja que considerava que els debilitava. Però la cançó va superar la prohibició i, a Belgrad, com van dir diversos testimonis, soldats de tots dos bàndols es feien un cigarret, escoltaven Lili Marleen i se'n tornaven a la trinxera a continuar-se matant”, indica Rossell, que en el disc també canta el Cant dels deportats, una cançó dels presoners alemanys que van lluitar contra els nazis, i l'esfereïdora Wiegala, interpretada amb sepulcral piano elèctric. “És una cançó en jidix d'una
compositora jueva, Ilsa Weber, de qui
hi ha testimonis que asseguren que, dirigint-se al crematori, cantava: «El nostre món ja s'encalma.» És una cançó estremidora.”

Fruit d'altres conflictes, Rossell posa veu també a Paisatge de l'Ebre, poema de Josep Gual Lloberas (“un home que era tot un exemple d'humanitat i dignitat, llàstima que no se'l conegués més”) popularitzat per la seva gran amiga, “com si fos de la família”, Teresa Rebull, morta a l'abril. “És una cançó que em va costar, ja que tenia molt interioritzada la manera com la cantava la Teresa. Ho deia Vázquez Montalbán i també ho dic jo: és de les millors cançons sobre la Guerra Civil que s'han fet mai.” El treball, de marcat accent femení, es completa amb un altre tema de la Guerra Civil (l'anònima Si me quieres escribir); Grândola, vila morena –la cançó que, en la Revolució dels Clavells, a Portugal, servia de consigna, quan sonava a la ràdio, per iniciar la revolta–; Bella, ciao –que cantaven les dones que treballaven als camps d'arròs de la Padània i que es van revoltar contra els seus patrons; cants de revolta grecs i de partisans francesos; una cançó russa de la guerra, i Quanta guerra!, el tema original de Rossell que no sol faltar en els seus monogràfics, escrit –en aquest cas– a l'estiu, en plena crisi dels refugiats. “I és que sents aquests dies Hollande, o els russos... i penses: «Després de 75 anys serem capaços que torni a passar el mateix?»”, s'indigna la cantant. “No puc deixar de pensar en les víctimes civils, o en com dos equips de futbol faran dissabte [ahir] un minut de silenci amb samarretes de Qatar i els Emirats...”