En un dia assolellat com els que està regalant aquest mes de novembre madrileny, la façana del Valle de los Caídos irradia una lluminositat blanca que cega la vista. Superats els esglaons que donen accés a la basílica de la Santa Cruz –el nombre d'esglaons de granit no és casual: deu com a tribut als deu manaments–, però, la pupil·la del visitant encaixa una sobtada immersió en la foscor més negra. “Mòbils i càmeres a la cinta. No es poden fer ni fotografies ni vídeos”, etziba amb veu rutinària el vigilant de l'arc de seguretat. El que vol protegir de les fotografies és la tomba de José Antonio Primo de Rivera i, sobretot, la gran atracció, la de Francisco Franco Bahamonde, el dictador espanyol que va morir a l'hospital de la Paz el 20 de novembre del 1975, avui fa 40 anys.

Enclavat en l'abrupta orografia de Cuelgamuros, a la serra de Guadarrama (nord-oest de Madrid), la construcció del Valle de los Caídos va ser aprovada fa 75 anys per un decret de Franco de l'1 d'abril del 1940 per edificar “un lloc de repòs i meditació per perpetuar la memòria dels que van caure en la nostra gloriosa croada”. L'encàrrec va recaure en l'arquitecte Pedro Muguruza i l'obra va durar dinou anys.

Després de pagar l'entrada, nou euros que van a les arques de Patrimonio Nacional, el visitant llegeix un primer apunt gravat en vermell sobre el granit: “Francisco Franco. Caudillo de España. Patrón y fundador. Inauguró este monumento el día 1 de abril de 1959.”

Malgrat que la llei de la memòria històrica que va aprovar el govern de José Luis Rodríguez Zapatero el 2007 consagrava la “despolitització absoluta” del recinte i prohibia que s'hi fes cap acte “d'exaltació de la Guerra Civil, dels seus protagonistes o del franquisme”, el Valle de los Caídos obre les portes de dimarts a diumenge de 10 a 18 hores com si la llei no hagués aparegut mai al BOE. La guia oficial és del 2012, però el curiós que pagui els 8,90 euros que costa comprovarà que l'autor, José Luis Sancho Gaspar, retrata Franco sempre com a “jefe del Estado español desde la guerra civil hasta su muerte”, mai com a dictador.

Quan la pupil·la del visitant ha après a conviure amb la foscor de la cripta, els 260 metres de longitud de l'església benedictina excavada en la roca esdevenen l'escenari de subtils mirades encreuades, un joc no declarat d'identificacions en el qual cada mirada recela de l'altra perquè no sap si l'observat és un nostàlgic del franquisme que ve a resar, un turista o un curiós de la història d'un país que glorifica un dictador quaranta anys després de la seva mort. A vegades, però, el fragment d'un diàleg a peu de tomba resulta esclaridor. “Recordes el que t'ha explicat el pare? Aquest home és el president que va governar Espanya durant cinquanta anys. Què, resem una mica per ell?”, planteja una àvia a la seva néta de deu anys. Complaguda en la inconsciència, la nena resa sobre la tomba de Franco. “Va, que ja has resat per tots!”, la renya l'àvia en veure l'exhaustivitat de la néta. Poc després, un matrimoni s'acosta a la làpida, de 1.500 quilos i amb una asèptica inscripció –“Francisco Franco”–, i aviat es delaten: tots dos inclinen el cap i fan el senyal de la creu. D'acord amb el llibre de registres, la cripta acull també els cossos de 33.897 caiguts. Però enlloc no hi ha un reconeixement dels cadàvers de republicans remoguts dels seus llocs de sepultura i traslladats a la força per omplir els ossaris.