Un dia parlava amb Carles Duarte i li deia que convindria disposar d'unes versions actualitzades i llegibles dels grans clàssics de la literatura catalana. “Llegibles”, li deia, perquè sospitava que a molta gent li passava com a mi, que a l'hora d'enfrontar-nos a Ausiàs Marc, les Grans Cròniques o el Tirant quedàvem de seguida saturats i ens encallàvem davant la presència de tants “deserts d'amor”, “dix”, “navilis que féeren vela”, “damnatges”, “donets”, “tantost”, “havets” i “hacs” i “nulls”. Unes dificultats que la literatura castellana de la mateixa època no presenta amb tanta intensitat perquè, al contrari de la catalana, no ha patit tantes decadències, interrupcions, influències foranes, corrupcions o també radicals reformes. Som militants d'en Fabra, i cal ser-ho, però amb en Fabra i amb el nostre català d'ara els clàssics se'ns fan molt impenetrables. Tinc a casa les Cròniques de Jaume I, Bernat Desclot, Ramon Muntaner i Pere III. Em fa molta il·lusió posseir-les i no me'n desprendria per res del món perquè són les que Ferran Soldevila va anotar i prologar, però mentiria si digués que les he llegides en la seva totalitat o en fragments llargs. Uns tastos, i gràcies.

Carles Duarte em va escoltar amb un mig somriure que no vaig saber si era de commiseració, d'acord o de desacord fins que al cap d'uns dies em va fer a mans una selecció de les poesies de Jordi de Sant Jordi, en versió moderna seva. Duarte és tan educat i senyor que no discuteix amb ningú ni per donar-li la raó. Ell, que és més savi, se m'havia avançat. Amb aquell llibret, l'Editorial Barcino de la Fundació Carulla que Duarte dirigeix encetava una col·lecció, Tast de clàssics, que fins ara ens ha servit seleccions assequibles d'Ausiàs Marc, Bernat Metge, Isabel de Villena, Roís de Corella, Turmeda i Martorell. Els dos últims que he rebut són L'expedició dels catalans a Orient de Ramon Muntaner, en versió fantàstica de Jordi Llavina, i Crònica de la croada contra Catalunya de Bernat Desclot en no menys òptima versió de Miquel Desclot. En Duarte també és bromista: confia Desclot a un Desclot. Vostès han sentit parlar dels peixos de la Mediterrània que acabarien nedant amb les quatre barres a la cua. Han sentit campanes de Roger de Llúria, de Roger de Flor, del comtat d'Atenes, de les insidioses mosques de sant Narcís de Girona, de les Vespres Sicilianes, de la venjança catalana. Tot això i més ho poden llegir ara com si Desclot i Muntaner fossin els nostres contemporanis i els tinguéssim al menjador de casa fent el cafè que llavors no s'havia descobert.