La solitud de l'escriptor

A Tot sol, novel·la curta escrita per August Strindberg l'any 1903 poc després de tornar a la ciutat d'Estocolm, de la qual havia estat expulsat per fer de la literatura una arma de combat contra la societat establerta, el narrador escriu: “Visc, i visc en la multiplicitat de les vides humanes que descric: estic content amb els que estan contents, sóc dolent amb els dolents, bo amb els bons. Surto d'esquitllentes de la meva persona i parlo per la boca dels infants, de les dones, dels vells; sóc ric i captaire, la posició més elevada, el tirà, i el menyspreat de tots, un oprimit amb aversió als tirans; tinc totes les opinions i professo totes les religions; visc totes les èpoques i personalment he deixat d'existir. És una condició que em proporciona una felicitat indescriptible.”

El narrador, que també ha tornat a la ciutat després de molts anys de no viure-hi, és una projecció ficcionada del mateix Strindberg, que, en tot cas, hi reflexiona sobre el procés d'escriure i, així, doncs, sobre la necessitat de la solitud per a la creació; la relació entre vida i literatura, més juntes que separades en una línia fina; la literatura com una forma de comprensió i ordenació del món; els referents literaris que forneixen la pròpia escriptura; i, és clar, sobre la possibilitat d'“esdevenir un altre” escrivint.

Aquesta narració de Strindberg és apassionant. Passo les pàgines del llibre, en una edició en català publicada recentment per L'Avenç amb una traducció de Carolina Moreno Tena, i observo que hi he subratllat un munt de frases, com ara la que apunta que, com va aclarir Kant, “el temps és únicament la nostra manera de concebre l'existència” o aquesta altra que, precedida de la voluntat de no voler comprar a tort i dret, podria ser una divisa del present en contra de la compulsió i l'esclavatge consumista: “No posseir res, no desitjar res et torna intocable davant del destí”.

Em pertorba tornar a llegir que “la cantonada a tocar de l'assecador de tabac em fa pànic, però de vegades m'atrau meravellosament, com m'atrau tot el que et pot fer mal”. M'emociona retrobar-me amb el Clar de lluna, de Beethoven, que ha esdevingut pel narrador (que sent amb la seva oïda les notes adormides de l'últim moviment de la sonata) la “màxima expressió de la humanitat en la recerca del seu alliberament, i que cap poema, escrit amb paraules, no ha arribat a assolir mai”. I, passat tot pel filtre de la subjectivitat estètica, també m'emociona llegir que “el plaer de llegir Goethe rau, en el meu cas, en la suavitat amb la qual ho acaricia tot”.

Reflectint una admiració professada per Strindberg, el gran elogi literari del narrador, però, recau en “la comèdia humana” de Balzac: els cinquanta volums de la seva obra “han estat la meva lectura al llarg dels darrers deu anys i s'ha convertit en un amic personal del qual no em canso mai”. De l'autor d'Una obra mestra desconeguda, diu que no va crear cap obra mestra i que les seves novel·les no tenen res d'artístic. Però hi afegeix que, en canvi, té un sentit de la forma tan consistent que el contingut sempre s'expressa de manera diàfana. I així concreta l'elogi: “Rebutja les futileses i actua com un narrador directe i immediat en una vetllada: ara explica una història, adés introdueix la veu d'un personatge, de vegades fa un comentari o una explicació. Per a ell, tot és història, la història del seu present; cadascun dels seus personatges, per insignificants que siguin, es mostren a la llum del seu temps i, a més a més, compten amb uns orígens i despleguen tota la seva trajectòria vital sota una o altra forma, la qual cosa eixampla el camp visual i li posa un fons a cada figura”.

On es pot signar? Compartint-ho, em poso a llegir L'hostal vermell, una novel·la curta de Balzac que també ha publicat L'Avenç.