Aquesta secció s'està convertint en un obituari que comença a fer feredat. Quan no se'm mort un referent més gran que jo se me'n va un de la mateixa aproximada edat. Ara, en Pep Subirós. El vaig conèixer perquè durant dos anys vaig treballar al seu costat a l'Olimpíada Cultural, l'invent que va complementar els Jocs Olímpics de Barcelona amb un brillant programa culte de quatre anys. Pensin que si avui el modernisme barceloní i català atrau tants visitants de tot el món és gràcies al fet que aquell organisme el va treure de l'oblit on el pensament noucentista i també la ignorància l'havien relegat. I que les escultures contemporànies que equipen Barcelona, des del David i Goliat d'Antoni Llena fins als Mistos de Claes Oldemburg, allà a Horta, són el resultat de l'Olimpíada Cultural que Pep Subirós va planificar i dirigir durant un temps. Poc temps, perquè abans de la celebració dels Jocs el van fer fora. No dic res que no se sàpiga ni s'hagi dit: Pep Subirós era un caràcter reconcentrat i difícil. Si jo m'hi vaig arribar a entendre és perquè l'admiració va ser més forta que res. Era intel·ligentíssim i en el pla cultural ho sabia tot. Sabia què es feia en aquell precís moment a Nova York o San Francisco o quin corrent de pensament començava a gestar-se a Austràlia. I si ell un dia, al cap d'alguns anys, em va dir que em considerava un amic és, entre altres motius, perquè em vaig mantenir al seu costat quan dins Olimpíada Cultural es van manifestar dos bàndols i un dels dos, el que no tenia ni remotament notícia de què passava a Austràlia, demanava la seva destitució. Quin va ser el motiu de les diferències? No ho vaig aclarir llavors, quan em tocava rumiar-ho, ni ho entenc ara, quan ja no en tinc ganes. En aquella època la gent de la cultura es barallava molt i no semblava satisfactòriament completa si no ho feia. Ara també deu anar així, però fa temps que vaig fugir d'aquells ambients. L'alcalde Maragall va haver de prescindir de Pep Subirós, i jo vaig caure amb ell. Encara em va sortir bé i vaig poder completar el programa que em van encomanar a la Vila Olímpica del Poblenou, físicament lluny d'aquell galliner.

Pep Subirós va anar a passar una temporada a l'Àfrica. Jo també li ho hauria receptat. En va escriure un llibre, Cita a Tombuctú, que va guanyar el premi Josep Pla. Després va venir molt silenci. Algun text, una exposició... Suposo que els seus adversaris van quedar tranquils perquè sovint recargolava la ploma o la usava per escanyar algú, però ens hem perdut la seva vasta cultura. L'última vegada el vaig trobar al teatre. Li vaig preguntar com estava i, tot afable, va fer aquell gest tan seu d'alçar les espatlles i emetre un “bé” inaudible. També deia aquest “bé” quan tot anava malament. Impenetrable i gran Pep Subirós.