El Barça va guanyar la lliga, però ahir el Camp Nou va ser de Bruce Springsteen, que va engegar de manera tan apoteòsica com sempre la gira europea de celebració del 35è aniversari de The river. Era el seu cinquè concert al camp del Barça, el vintè en terres catalanes, i la comunió entre el Boss i el públic intergeneracional que va omplir Can Barça (en total, 65.000 persones) va tornar a ser absoluta, posant en relleu que, per moltes línies que es puguin escriure, per molt que ens fem pesats relatant el xou d'ahir en l'àpat familiar d'avui diumenge, el que es produeix en els concerts de Bruce Springsteen només ho poden entendre en la seva completa magnitud... els que han anat algun cop a un concert de Bruce Springsteen.

El xou presentava força interrogants quant a repertori. Al final, i resumint-ho, podríem dir que, en tres hores i mitja de concert, va fer The river a trossos, èxits incontestables, algunes rareses i unes quantes versions. El relat d'ahir, segurament, no era a priori tan poderós com altres cops. No hi havia, aquesta vegada, cap intent d'explicar els signes dels temps com hi va haver, fa quatre anys, en el tour de Wrecking ball. No s'intuïa, com aquells dos altres Camps Nous del 2008, la sensació de carpe diem que transmetia una E Street Band amb el teclista Danny Federici traspassat feia escassament tres mesos i Clarence Clemons a menys de tres anys de fer-ho. Recuperar The river? Noble comesa, és clar. Però perillosament nostàlgica per a algú que, a diferència de tants altres col·legues, i amb major o menor encert, no ha deixat mai de mirar cap endavant. Ara bé: escoltes Jackson cage, escoltes Ramrod, escoltes Sherry darling... i els peròs s'acaben ràpid. Bruce Springsteen i la E Street Band van tornar a fer història al Camp Nou amb un concert musculós, inflamat i amb tanta èpica i diversió com de costum.

Amb un quart d'hora de retard, menys dels que algú preveia atesos els exhaustius controls de seguretat per accedir a l'estadi, Springsteen i companyia van pujar a un escenari presidit, com sol ser habitual en els seus concerts a Catalunya, per una senyera i una bandera dels Estats Units. “Hola Barcelona, hola Catalunya”... i Badlands. Inici trepidant amb el qual Springsteen va aconseguir arrossegar el públic des del primer sospir. A continuació, sense temps de respirar, No surrender, amb Steve Van Zandt firmant els primers duets suosos amb Springsteen i deixant entreveure que allò seria una nit amb èxits a cabassos. My love will not let you down, la tercera perdigonada, menys òbvia, va mantenir ben amunt el tempo accelerat amb el qual havia començat el concert. “Esteu preparats? Esteu preparats?”, va començar a preguntar insistentment abans de tocar –ara sí– una peça de The river: The ties that bind. Solo high level de saxo de Jake Clemons, cada cop més integrat a la banda, i exigències del Boss perquè el públic rebés amb tot el soroll possible Sherry Darling, una altra perla de The river, en la qual Patti Scialfa, senyora Springsteen, es va unir al seu marit i a Van Zandt per cantar a dos pams de les primeres files, un terreny per on el Boss va transitar gran part del concert. Amb Jackson Cage (una cançó que Springsteen mai no havia tocat a Barcelona) i Two hearts, a continuació, molts van començar a pensar que, a diferència del que s'havia dit, escoltar The river complet i en el mateix ordre del disc (la qual cosa ha fet, sense excepció, en el tour nord-americà) podria passar. No va ser així, però. En el moment que, segons el guió que marca The river tocava que sonés Independence day, Springsteen, com sol fer en les seves últimes gires, va agafar una pancarta del públic en forma de disco solicitado i va atacar amb I'm goin' down. Balades? Ahir, les justes. Discursos entre cançons? Cap ni un.

El Boss va tornar a navegar pel riu amb Hungry heart (amb la primera estrofa cantada –és clar que sí– pel públic i, la resta, cantada per Springsteen a la gespa de l'estadi) i Out in the street. Com es notava que portaven tres mesos, als Estats Units, tocant cada nit les cançons de The river!

Va ser en la cançó número 11, Here she comes walkin', tota una raresa, i I wanna marry you, que tampoc s'havia escoltat mai a Catalunya, quan Springsteen –amb maraques en comptes de guitarra– va reduir la velocitat del creuer del carrer E. El terreny, per tant, ja estava preparat perquè el Boss cantés –només faltaria!– The river, amb l'estadi il·luminat per milers de telèfons mòbils. Point blank, a continuació, una cançó que a Barcelona no havia tornat a sonar des del debut del músic a la ciutat l'any 1981, va figurar inqüestionablement entre els moments de més profunditat del xou, amb Springsteen sentint per tot el cos cada paraula que li sortia per la boca. Amb similar intensitat, i desviant-se una altra vegada de The river, va cantar, just després, Atlantic city. Pell de gallina.

Amb un barret, prou elegant, que li va llançar algú del públic, Bruce Springsteen i els seus sempre eficients camarades van abordar Darlington county. Després de l'Springsteen més poètic, tornava la gresca. Desfilant novament per les primeres files, el Boss va arreplegar un grapat de pancartes d'espectadors que li demanaven que toqués... Glory days (un altre tema d'un disc, ahir, molt ben tractat: Born in the USA) i I wanna be with you, una de les sorpreses del repertori d'anit. Més The river: ara amb Ramrod, The price you pay i la molt esperada, durant anys a Barcelona, Drive all night. Litúrgica, màgica, amb Jake Clemons altre cop extraordinari i salpebrada amb fragments de Dream Baby Dream de Suicide. Seria l'última cançó de The river que sonaria ahir a l'estadi.

Lonesome day i Prove it all night van tornar a accelerar el tempo i, a Promised land, amb el Boss corrent d'una punta a l'altre, més d'un es devia preguntar quin és el secret per arribar així als 66 anys. Van sonar Because the night, She's the one i Brilliant disguise (amb les pantalles del Camp Nou projectant únicament a Patty Scialfa), The rising i Thunder road. La llarga tanda de bisos es va inaugurar amb la lluïda versió del Purple rain de Prince que va estrenar als Estats Units hores després de la mort del geni porpra i va continuar amb una feroç Born in the USA i, amb els llums encesos, Born to run. Fórmula infal·lible de grans èxits. Springsteen a fer pujar dues noies a ballar, amb ell i Jake Clemons, Dancing in the dark, va recordar els músics de la E Street Band que ja no hi són amb Tenth avenue freeze out i va rematar la feina amb dues versions –Shout i Twist & Shout– i Bobby Jean.

Un concert, en resum, fabulós en les seves dues primeres hores i mitja i amb certa sensació d'empatx en el tram final. Bruce Springsteen, en qualsevol cas, en plena forma i firmant una enèsima nit per al record en terres catalanes.