Teresa Colom narra la poètica dels estranys

Amb la seva primera incursió en la narrativa, la poeta andorrana Teresa Colom (Seu d'Urgell, 1973) va sorprendre ara fa un any per l'atmosfera gòtica, mig de conte infantil, mig de conte de terror, que havia sabut transmetre als cinc relats que componen La senyoreta Keaton i altres bèsties, en els quals allò monstruós és redimit per la innocència i la puresa. El llibre, però, com tants d'altres, va acabar desapareixent dels taulells de novetats i, quan semblava que ja havia exhaurit el seu recorregut, el XIIIè Premi M. Àngels Anglada que concedeix l'institut Ramon Muntaner li ha donat una nova vida.

Ahir, abans de l'acte de lliurament, Teresa Colom esmentava des d'Emily Dickinson i Fiòdor Dostoievski a Sergei Dovlàtov, Thomas Pynchon i el cinema clàssic entre els referents del seu món narratiu, que molts han comparat amb una Jane Austen passada per la mirada perversa de Poe o Kafka i pels deliris visuals de Tim Burton. “M'ha interessat una ambientació que recorda l'època victoriana perquè em permetia situar els contes en un passat indefinit que contribueix a l'atmosfera màgica del conte, encara que tot transcorri dins una aparent normalitat”, va dir l'escriptora, que atribueix la sensació d'inquietud que pot embargar el lector al fet que explica coses molt poc probables (un nen amb una ungla de garrí, una nena que es converteix en balena, una criatura engendrada per la mateixa Mort...) que “esdevenen versemblants perquè els personatges reaccionen davant el fantàstic d'una manera molt humana”. Tot i que cada relat funciona de manera independent, estan interconnectats no només per alguns personatges que hi reapareixen, sinó també perquè en tots s'hi presenta un naixement morbós, alguna criatura amb una “particularitat estranya”.

Teresa Colom admet que hi ha una mirada còmplice cap als diferents, als que s'aparten del que la majoria entén per normalitat, perquè és a través d'ells, assegura, que “el món s'engrandeix i s'obre a l'esperança”. Les seves criatures deformes, en aquest sentit, “conserven una mirada molt neta, molt poc contaminada, perquè encara no han estat exposats a la part fosca de la vida”, perquè no saben res de les convencions que limiten la llibertat dels altres. Tot i que el llibre no estalvia ni la crueltat ni la tenebra, acaba resultant tan esperançador com un conte oriental: “Quan el tanques, voldria que sentissis la vida, tota la seva intensitat.” L'escriptora, que abans de La senyoreta Keaton i altres bèsties havia publicat cinc poemaris, admet que pot haver-hi ecos de la seva poesia en les narracions, però sobretot comparteixen la precisió i l'estalvi: “La poesia m'ha ajudat a afinar el que vull dir, a prescindir dels adjectius que no calen i a trobar el que convé”.

Des d'aquesta edició, el premi Anglada de Figueres fa una aposta decidida pels nous valors literaris, en gran part amb la renovació d'un jurat al qual s'han incorporat tres alumnes de segon de batxillerat, Eloi Higueras, Teo Juvé i Erik Roura.