Els Octubre premien una novel·la sobre la quotidianitat del valencià Rafa Gomar

Rafa Gomar ha estat fins ara un escriptor de contes i dietaris, uns gèneres que l'han «acostumat a la marginalitat», segons declarava ahir. I potser això el va influir, a l'hora de concebre una primera novel·la «difícil de ser premiada», segons el mateix Gomar, «perquè parla de la vida quotidiana en l'actualitat», una cosa que «sembla de segona fila en un panorama narratiu en què el que predominen són les novel·les històriques i d'acció». La va presentar als Octubre, segons va dir, perquè considera que «el jurat és totalment independent».

I el cas és que el jurat del premi Andròmina de Narrativa va decidir destacar, entre les catorze obres presentades, la seua, irònicament titulada Andròmines, precisament perquè és «una novel·la gens convencional». Segons el jurat, compost per Francesc Calafat, Anton M. Espadaler, Francesc Sellés i Simona Skrabec, «sense tractar-se d'una novel·la avantguardista ni trencadora, té una estructura molt original que la fa atractiva». El protagonista és un periodista i escriptor que es refugia en l'escriptura per superar el dolor d'una ruptura amorosa. «Per tant, en la meua novel·la no hi ha acció en un sentit estricte. L'acció és la reflexió sobre coses de la vida, i sempre cap endarrere i cap endavant. L'estructura no és lineal, sinó trencada, perquè està muntada d'acord amb l'estat anímic del protagonista. Eixe trencament, a més, queda corroborat per la inclusió de cartes i textos... hi ha molta intertextualitat», va explicar Gomar.

Un altre aspecte que destaca de la novel·la és l'«homenatge» que l'autor ret a la ciutat de València, que, segons el jurat, es produeix «sense caure en el costumisme o el xovinisme», sinó des de la perspectiva del passejant que gaudeix simplement amb el fet d'endinsar-se en els racons de la ciutat i observar.

Pel que fa als guanyadors de les altres modalitats, si havia causat sorpresa que l'Andròmina recaigués en la primera novel·la d'una autor, en el cas del premi Octubre de teatre la sorpresa va ser a la inversa. El guanyador, Manuel Molins, és tota una referència de la dramatúrgia valenciana.

De fet, Molins havia format part en diverses ocasions del jurat d'aquest premi. Segons va explicar ahir, enguany es va decidir a participar-hi amb una obra per una qüestió ben sentimental. Volia retre un homenatge particular a l'historiador Sebastià García Martínez, que bromejava sovint amb Molins dient que Eliseu Climent havia de crear dins dels Octubre un premi de teatre i concedir-l'hi a ell. «Sentia que havia de presentar-m'hi. No me l'ha donat Eliseu, però l'he guanyat jo», va bromejar. Ho ha fet amb Dones, dones, dones, una obra definida per Rodolf Sirera, membre del jurat, com una «una obra amb carn, sang, rostre, ulls i passió, que ens ha enlluernat i que presenta una gran virtut, la seua viabilitat per a ser representada».

El premi de poesia va ser per a Lluís Calvo, per un poemari «de maduresa», segons el jurat, que reafirma la trajectòria d'aquest poeta nascut a Saragossa. En Col·lisions, ha barrejat registres formals clàssics amb temàtiques experimentals com ara el ciberpunk, el manga o la ciència-ficció, que no són gaire habituals en el món de la poesia.

Respecte al premi d'assaig, el guardó va recaure en un treball del periodista Vicent Sanchis que analitza una parcel·la de la censura franquista a penes estudiada. En Franco contra Flash Gordon, Sanchis desvetlla com la censura va afectar els còmics durant la dictadura reflectint-hi la contraposició entre la cultura de masses emergent americana amb l'Espanya grisa i fosca de Franco mitjançant la comparació dels originals del còmic Flash Gordon amb els que es publicaven ací.