Comunicació

GEMMA NIERGA

PERIODISTA. PRESENTA ‘ELS MEUS PARES’ A TV3

“Les dones de cinquanta no hem de desaparèixer de la tele”

Tot i la manera com la va acomiadar la SER, continua sentint que és “casa seva”. El canvi, però, li ha obert “noves finestres” professionals, de les quals destaca TV3, que li ha valorat l’experiència

Fa un any la Cadena SER la va acomiadar. Un mai s’espera el cop.
Un mai s’ho espera i en el fons s’ho pot esperar. Per la vida que vivim, és un fantasma que sobrevola i el rebutges perquè penses que a tu no et passarà. Vaig ser molt conscient que vivia un acomiadament, que la meva vida canviava molt des d’aquell instant, i, passats uns dies de dol molt durs, de frustració i d’humiliació, tenia molt clar que el dol no havia de durar més. I passat aquest temps, vaig començar a caminar i el que diuen els manuals d’autoajuda, que “es tanquen les portes i s’obren finestres”, em vaig adonar que tenien tota la raó. Dels fracassos n’aprens, creixes, et fas millor persona.
Ha dit que fins i tot el seu pare li ha notat el canvi.
Rebre un cop fort fa que canviïs d’actitud. Et fa més valenta, humil i et prens la vida amb un altre coratge. No voldria que això esborrés tots els anys de ràdio en què he sigut molt feliç. Hi vaig treballar 28 anys i la majoria hi vaig ser molt feliç. En els últims temps no ho vaig ser tant i segurament és al que es refereix el meu pare quan diu que ara estic més contenta.
Per què no era feliç?
Són els anys de la crisi econòmica. Havia d’estar més pendent de la part empresarial que de la periodística i artística del programa. I això vol dir acomiadar gent de l’equip, menys pressupost... És gestionar els anys de precarietat econòmica sumat al poc talent dels que l’han de gestionar.
El periodisme és diners i temps. El negoci ha enfonsat l’ofici?
No diria que l’ha enfonsat, però sí que tots treballem d’una manera molt més precària, i això vol dir que l’ha fet pitjor. Treballem pitjor. És temps per pensar, per buscar fonts, per entrevistar, per preparar l’entrevista... Si això t’ho fan fer en poc temps, amb presses i amb ganes que tot surti al més ràpid possible, les coses surten malament. Aquest còctel va fer que el meu estat d’ànim els últims anys estigués decaigut.
Era una segona casa?
Fa poc van entrevistar-me a Ràdio Barcelona i vaig haver de tornar a entrar a la seu del carrer Casp. Un any després vaig tenir una sensació com si no me n’hagués anat mai. Tot i acomiadar-me i del cop que em van donar, segueixo sentint que és casa meva.
No hi va veure raons polítiques, pel context català?
No ho vaig patir mai, de veritat. Va ser criteri del qui manava en aquell moment que ja no mana. Jo no els agradava, sumat al fet que era una mica cara, doncs millor al carrer. Políticament mai vaig percebre cap problema ni vaig rebre censura.
En aquest any no ha parat de fer col·laboracions: Catalunya Ràdio, TV3, Tele 5, 8TV...
S’ha activat un botó que estava aturat: buscar nous registres en tu mateixa. Em sorprenc que als 52 anys pugui haver realitzat una experiència nova com Els meus pares. Havia fet alguna cosa de tele...
‘Tres senyores i un senyor’!
Fa molts anys i m’havia centrat més en el llenguatge radiofònic, que és diferent. Veure’t a la tele no és fàcil. T’adones que has crescut professionalment i com de gran t’has fet, les arrugues...
Les arrugues són bones.
S’arriba a una edat que no se’ns perdona a les dones que ens fem grans. La tele vol noies joves.
La dictadura de la imatge...
I en aquest context agraeixo que TV3 aposti per una persona que no té 30 anys, no fa una talla 36 i no acaba de sortir de la facultat, i que s’hagi valorat una carrera i l’experiència. Vull reivindicar l’experiència de la dona a la tele, que quan tinguem cinquanta anys no desapareguem de la pantalla.
Com va sorgir ‘Els meus pares’?
Em va arribar la proposta del departament de nous formats i té molt a veure amb mi, amb la meva manera de fer periodisme: humana, personal, sense caure en el morbo o ofendre. Dels meus anys a Parlar per parlar tenia molt present que la conversa havia d’arribar fins a un límit i no havia de provocar que l’entrevistat expliqués més del compte. I a vegades nosaltres controlem més la conversa que els nostres convidats.
Indigna que encara hàgim de justificar la llengua com en l’acte d’homenatge del 17-A?
És trist que la llengua passés per sobre del dolor de les víctimes. La llengua és concòrdia, respecte. Jo parlava una llengua cooficial, del nostre país; no hi havia cap motiu de fer-me-la canviar.
On era l’1-0, ara fa un any?
A casa. Amb una tristesa molt gran. M’agradaria molt votar, però en unes condicions. Vaig fer meu el patiment de familiars. Les patacades de la policia les vaig sentir pròpies. El més intel·ligent hauria estat no fer res, deixar que la gent votés i després dir que no tenia cap validesa.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.