Sobreviure a ‘Tabàrnia’

Un diàleg obert entre el professor de cinema i televisió a la UPF Jordi Balló i la crítica televisiva Mònica Planas va encetar ahir els actes de la Setmana dels Rahola que tenen lloc a la Universitat de Girona i que van omplir la Sala de Graus de la Facultat de Lletres. Sota el títol De l’1 d’octubre al 155: com ens ho han explicat els mitjans, les expectatives es van complir tot i que, com es va reclamar entre el públic, va faltar més temps per obrir el ventall i analitzar el tractament que aquests temes d’actualitat mediàtica han tingut en cadenes de televisió i mitjans de comunicació d’àmbit espanyol. Un debat que es va focalitzar, sobretot, en TV3 –“la nostra”, ves a saber si, com també es va dir, “perquè actuem com si fóssim un país independent”.

Al llarg d’una hora i mitja, en un diàleg conduït per la periodista i gestora cultural Cristina Valentí, es va parlar de molts temes. Per començar, Jordi Balló va exposar la dicotomia entre el buit i el ple en la informació, entenent el “ple” com allò que implica donar-ho tot per fet, mentre que el “buit” deixa espai per a la reflexió. “Ara estem en l’apoteosi del ple i un distanciament seria imprescindible”, va sentenciar Balló, que no es va estar de reclamar als cineastes d’aquest país que prenguin la iniciativa i tractin amb la requerida distància el tema, “ni que sigui tangencialment”. Els noms de Marc Recha, Manuel Huerga o Isaki Lacuesta van sortir a la conversa, sigui com a hipòtesi o per preferència dels ponents.

No menys interessant va ser quan Mònica Planas va treure el tema i va exposar exemples sobre la dificultat d’explicar “una cosa no visible, com és el 155”. Balló va prendre el relleu per explicar com Pere Portabella –novament el cinema per sobre els mitjans audiovisuals– ho ha fet amb El sopar, film sobre presos polítics rodat el 1974 i que ara es reestrena per demostrar com hi ha coses que no canvien tant. “Quan el poder s’oculta i ja no es basa en l’exhibició, com és ara amb el 155, és molt poderós”, va advertir. Una exhibició que les forces independentistes s’han fet seva al llarg d’aquests anys de procés –per exemple, a través de grans manifestacions– i que, com va fer veure Planas, “han contribuït a la contradicció de l’unionisme i el fet que suposa que aquest moviment intenti copiar les imatges potents que integren el relat visual independentista”.

La mateixa periodista es va encarregar d’analitzar l’evolució en imatges de les compareixences de Carles Puigdemont en contraposició amb la “invisibilitat lacerant dels presos” i, ja entrant en el terreny delirant, la conversa va confluir en la creació de Tabàrnia, “un acte teatral” al qual alguns mitjans “han dotat de codis de realitat” –sense anar més lluny, l’antigament referencial Informe semanal de La 1– i que han acabat per “fagocitar“ el mateix actor Albert Boadella, autoproclamat president d’aquest hipotètic Estat espanyolista. I com que l’autocrítica sempre és constructiva, i per fer ho més evident, Jordi Balló va acabar per reivindicar el paper de la televisió pública, amb TV3 al capdavant. “La victòria és que la gent se l’ha feta seva i haurem d’estar amatents per defensar-la.”

Finalment, per no acabar com Boadella ni devorats per la tensió de l’actualitat, ens van recomanar a uns i altres tornar al teatre o a veure pel·lícules “que també fan pensar en tot allò que està succeint”. Des de la “distància” i la “buidor”, això sí.

La VI Setmana dels Rahola seguirà demà amb la taula rodona La millor feina del món? Què vol dir fer crítica cultural, amb la participació d’Òscar Broc, Anna Pérez Pagès i Pep Prieto, moderats per la periodista Gemma Busquets.