“La figura del periodista ha de donar autoritat a les informacions”

Quan estudiava a la Universitat Pompeu Fabra vaig fer una assignatura de la història del periodisme català amb en Jaume Guillamet, de la qual vàrem haver de fer un treball de final de curs. Va ser llavors quan vaig fer una monografia de Sol Ixent, de Cadaqués. I em vaig adonar que m’havia agradat molt poder llegir i mirar una publicació antiga.

Va ser com entrar a la redacció, fer un viatge a l’època i veure de què escrivien i parlaven. Després, i amb en Jaume Guillamet vàrem fer La història de la premsa a Figueres i, amb l’ajut del meu pare quan es va jubilar, vaig començar amb la Selva i ara hem fet Palamós.

En essència la premsa segueix tenint, abans com ara, la mateixa finalitat, que és explicar coses, explicar què passa. El gran perill és que abans, i em refereixo a abans de la Guerra Civil, el que s’escrivia normalment tenia una certa autoritat.

Ara tinc la sensació que quan llegeixo informacions les he d’anar a contrastar; he de comprovar si són certes, arran de les xarxes socials i publicacions en línia. Ara no sé si són notícies falses o informacions tòxiques. Sempre hi ha hagut informacions tòxiques, abans i després de la guerra, però ara s’han popularitzat tant que tens l’obligació com a periodista, però també com a lector, d’anar-ho a verificar. I aquí insisteixo en el paper de les xarxes socials. Els diaris tradicionals saben molt bé que el que publiquen ha de ser contrastat, perquè els hi va la credibilitat. Ara, i amb les xarxes socials, les persones creen notícies que moltes vegades o són falses o no són rigoroses. El que es vol en molts casos és intoxicar amb un missatge.

Que les xarxes socials el que provoquen és accelerar la feina de les redaccions, que han de contrastar-ho ràpidament. Moltes vegades es pot caure en el parany de donar veracitat a certes informacions, en voler ser els primers, precisament per aquesta acceleració.

Sí, per descomptat. Als Estats Units es va posar de moda fa uns anys el que es coneix com a periodisme ciutadà, on aquest fa les informacions i les penja a les xarxes, amb fotos i vídeos. Ara bé, encara que existeixi aquest tipus de periodisme, sempre s’ha dit, i la tradició anglosaxona ho té molt clar, que hi ha d’haver un periodista que les contrasti. El ciutadà pot generar informacions, per descomptat, però cal que a darrere hi hagi la figura del periodista que ho comprova amb fonts diferents. Ara més que mai tenim l’obligació que les informacions que ens arribin, on s’inclouen vídeos i imatges, siguin totalment verificades. El que no hem de fer és contribuir a la intoxicació.

És complex. Per un costat tenim cap on va, però també cap on hauria d’anar i, finalment, cap on volem que vagin les empreses per les quals treballem. A títol personal, crec que el periodista, si té eines, ha d’intentar no anar en la direcció de les empreses per a les quals treballa. Ara es tendeix a buscar professionals polivalents, que facin vídeos, escriguin d’esports, facin fotos, vagin a cobrir un assassinat o informin sobre un acte polític!

Sí, per mi és molt important l’especialització. És cert que hi ha companys que no hi estan a favor. Evidentment cal que hi hagi professionals polivalents. En tot cas cal fugir de les especialitzacions de façana, com ara adjudicar a un periodista una temàtica, com ara responsable d’infraestructures, i amb això un ja és especialista o se li penja aquesta etiqueta. L’experiència ve a molt, molt llarg termini. En aquest sentit crec que s’ha fet un abús de la paraula especialista. No es pot simplificar tot amb una paraula.

El periodista ha de fer més carrer. Crec que es fan moltes reunions a les redaccions i, a la vegada, molts periodistes s’han mal acostumat a treballar només des d’aquestes redaccions. Jo crec en el periodisme a foc lent, aquell de sortir al carrer i de no fer tantes reunions a les redaccions. Els caps els veus que a primera hora del matí es reuneixen tots, han llegit els diaris, els teletips, però veig poca gent al carrer. Hi ha molt conformisme i es fa un periodisme d’agenda i del que ens arriba dels gabinets de comunicació. En aquest sentit hi ha molt de seguidisme d’aquests gabinets, que moltes vegades ens dones les informacions que ells volen, però no les que a nosaltres ens fan falta. De tot això, penso, se n’ha de fugir; però les empreses tampoc hi ajuden perquè també ho accepten, potser també per compromisos.