Comunicació

XAVIER GIRÓ

Comunicador

“Importa més la lògica de fons que les «fake news»”

Perdem de vista que fer periodisme també és fer política, però sovint la fem com simples peons en comptes de ser el jugador
Les xarxes creen una fragmentació ideològica que no permet el diàleg i l’empatia, i en un conflicte tothom té part de raó

Fa vuit mesos que es va jubilar com a professor de periodisme a la UAB i tot just acaba d’arribar de Mèxic, on ha participat en les jornades Periodisme i construcció de pau a Mèxic. Ha posat la banya en temes com el racisme perquè “qüestiona la societat i les jerarquies”, diu, i el feminisme i com els mitjans des de fa temps han tractat les violències masclistes. Ara, fora de l’aula, el periodisme és, potser amb més intensitat que abans, motiu de reflexió, estudi i treball per a aquest mestre de periodistes ferm partidari que aquesta feina serveixi per transformar i millorar la societat.

Com porta la jubilació?
És una vida atrafegada. No tinc por al buit, com deia un amic meu. Em dedico a temes que estan d’actualitat, com la cobertura mediàtica de la guerra, del racisme o del periodisme en contextos d’alta violència com succeeix a Mèxic, i tinc prou feina. Però estic en una transició suau cap a una baixada de l’activitat.
Li ha canviat la perspectiva sobre el periodisme, allunyat ara de l’aula?
Fa anys que dic que soc professor, no periodista, i, per tant, fa temps que me’l miro a distància. Però, sí, darrerament encara hi he posat més distància i el veig necessitat d’una revolució. Hi ha moltes maneres de fer periodisme, no podem generalitzar, però la menys satisfactòria és la que es dedica a anar de flor en flor i no s’adona que el que és important són les arrels. Parlem i expliquem un determinat esdeveniment però no el conjunt, ni cap a on ens porta, ni quin sistema de poders s’estableix. Perdem de vista que fer periodisme també és fer política, però sovint la fem com simples peons en comptes de ser el jugador. Això s’ha anat consolidant. Però qui fa periodisme hauria de prendre consciència que fa política i que cal que ho faci com a actor polític i no deixar que altres actors amb la força de la seva veu projectin un doll de discurs que l’arrossegui.
Als anys noranta ja teoritzava sobre la relació entre periodisme, política i poder, emigració, racisme, discursos d’odi, extrema dreta. No hem canviat gaire?
Llavors teníem l’avantatge que en alguns llocs d’Europa ja reflexionaven sobre el paper dels mitjans de comunicació en aquests temes. Hi havia arguments com que la immigració ens convenia, que faria augmentar els índexs de natalitat i ens ajudaria a pagar les pensions. Això ja era escandalós aleshores per la concepció utilitarista i colonial de la immigració, que amb l’arribada de les crisis se’ns va girar en contra. Ara la diversitat és més present perquè la immigració està més assentada, però torna a ser actualitat quan, per exemple, es parla del tractament periodístic a l’entorn dels immigrants menors no acompanyats. En periodisme els avenços són difícils de consolidar, cada nova generació els ha de reviure i reconstruir. Ara discutim si posem el focus en informacions policials que diuen que la delinqüència d’aquests menors immigrants és d’un 18% o si ho fem en el 80% que no ho fa i evitem l’estigmatització –quan la qüestió rellevant està en els obstacles al seu acolliment ple–, però fa vint anys ja teníem una discussió similar assenyalant els pisos patera plens d’immigrants en comptes de posar el focus en com l’augment del preu del lloguer els obliga a viure agrupats. Són discursos estudiats i preparem els estudiants a ser-hi crítics i estar alerta, però dins de la professió no es consolida. Un no entra a la redacció pensant que serà crític, sinó que es fixa en la gent que fa titulars macos, que rep molts clics, i la imita. Tanmateix, què és notícia és una qüestió extremament política, no és periodística, perquè té a veure amb el poder, amb legitimar unes autoritats i unes persones respecte a unes altres, en legitimar o no les desigualtats. Com que el que fem és parlar del món, la manera com ho fem legitimarà un o altre, i d’això no en som prou conscients. Ser-ne conscients porta problemes i no és fàcil, però és millor saber-ho que no autoenganyar-se.
Estem massa preocupats per les notícies falses?
És la superfície del problema. És clar que és important que les dades siguin certes, perquè el periodisme es basa en la confiança entre el lector i el periodista. Si expliquem falsedats, el contracte es trenca i amb unes quantes mentides també construïm una visió distorsionada del món i dels problemes. Les notícies falses són importants en la generació dels discursos d’odi, que són el resultat d’anar escalfant amb por la ignorància de la gent. Amb notícies falses instiguem una por sobre persones que desconeixen la causa real dels seus problemes i acaben fent culpables els immigrants o les feministes de l’atur o del desgavell social. La por ha estat instigada i la ignorància cultivada en situacions de vulnerabilitat i això acaba destil·lant odi contra els que perceps com a culpables. Per aquest motiu no té tanta importància la dada falsa sinó aquesta lògica que alimenta els discursos d’odi com va succeir amb la publicació del cartell de Vox sobre la despesa de l’Estat en un menor immigrant o en una pensionista. No es tractava de si les dades eren falses o no, sinó de no acceptar la comparació de la despesa i respondre que els uns i els altres són éssers humans que mereixen la nostra atenció i tenir cobertes les seves necessitats.
Sempre hi ha hagut ‘fake news’ o l’era digital les alimenta?
Sempre hi ha hagut fake news, i en situacions de guerra i conflicte hi són contínuament. Per als estrategs en comunicació hi ha una màxima: mentir és una necessitat; dir la veritat, una traïció. El bon mentider no menteix tot el dia, va dient veritats i col·loca les grans mentides entremig per legitimar el que vol. El més greu ara és la impunitat amb què es diuen. Abans s’usaven amb l’esperança de poder enganyar, ara es diuen perquè saben que hi ha una part de la gent que se les creurà, i amb això hi compten.
El periodisme hi contribueix?
Hi ha un cert periodisme ancorat en una regla del joc, que considero un error, que és donar veu a totes les parts. La nostra feina no és només això, la nostra feina és sobretot explicar el món de la millor manera possible, i donar veu és només una part de la nostra feina. El que hauríem de dir és si hi ha veus que s’ajusten o no a la realitat, perquè ja hem vist que donar veu a tothom només ha servit d’excusa per difondre grans campanyes polítiques contra els enemics respectius. No podem fer d’un instrument, escoltar totes les veus, la veritat absoluta.
Veu pròxima la revolució del periodisme?
No faria un pronòstic. Ara ha sortit a la llum tota una manera corrupta de fer d’un cert periodisme, i benvingut sigui, però ja veurem què dura i com es desenvolupa i si es pot tornar a oblidar com passa amb les cobertures mediàtiques de la guerra i la propaganda que ha de venir. Tot això apareix tard i viciat i pot tenir conseqüències greus si acaba desacreditant tot el periodisme, i crec que ja és hora que aquesta professió fugi del corporativisme quan pensem que s’ataca la llibertat d’expressió. La llibertat d’expressió no serveix per a això, la llibertat d’expressió és un patrimoni de la humanitat, no només dels periodistes. Tothom té dret a dir el que vulgui, però també té el deure de respondre amb responsabilitat sobre el que diu. Som poc autocrítics. I està bé que es vegi aquesta connivència entre un cert periodisme i l’extrema dreta i sectors de poder per tal de constatar que el periodisme és divers.
Parlem molt del periodista, però què recomanaria al lector de premsa?
Que la confiança es construeixi dia a dia i que estigui obert a una exploració i una tensió contínues sobre les coses de les quals se li informi. Ni desconfiança ni creença a cegues. El lector pot crear una línia de confiança amb uns mitjans, però ell ha de buscar i tenir la seva anàlisi política, que està per sobre del periodisme, ha d’anar construint la seva visió del món amb fonts diverses i que demostrin el que diuen. Una part del periodisme que es fa pateix d’una fe escandalosa, fem titulars de dades i fets que ens expliquen els altres i que donem per bones sense comprovar-les. Quina professió més vulnerable! L’hem de repensar molt, aquesta feina, perquè si fem tants actes de fe amb qui té poder, sigui econòmic, fiscal, judicial, ens convertim simplement en legitimadors del seu poder.
Així, veu el periodisme en perill?
Qui té poder necessita estar legitimat i convèncer la gent que això és normal i està bé. Ho ha fet l’Església i també cert periodisme des que existeix la societat de masses. Però encara que des del poder s’usi el periodisme per legitimar-se, això és dinàmic, perquè també el periodisme es fa servir per empoderar les classes més discriminades. Amb l’aparició de les xarxes socials, hem pensat que hi hauria una connexió directa i la gent accediria directament a la informació i al coneixement, sense periodisme, i ara hem vist que no, que la manipulació encara és més gran i la gent roman en zones de confort político-ideològic on només li arriba el doll discursiu dels que estan d’acord amb ella. Això crea una fragmentació ideològica dins de la societat que no és gens bona perquè no afavoreix ni el diàleg ni la comprensió de l’altre, i en un conflicte, encara que sigui asimètric, tothom té una part de raó.
Té risc, el Twitter?
Sí, però també és perillós confiar en un diari que només et dona la seva visió del món o d’una determinada classe social, i tenim diaris d’aquest tipus. També ofereixen una zona de confort al lector, però com passa sobretot en diaris generalistes sovint no tenen prou amb el seu públic i obren la porta a altres visions per pura competència. Però el que és clar és que necessitem més veus dissidents per obrir esquerdes i constatar les diferències.
Què li interessa ara del periodisme?
Crec que convé repensar i assumir més la dimensió política del periodisme i, amb coherència, pensar la nostra feina amb una visió estratègica. Ens ho hem de plantejar com a actors polítics. No podem anar de flor en flor o d’esdeveniment en esdeveniment. Sé que a vegades no està en les nostres mans, però sí que podem fer molt més si ho pensem estratègicament. Serem més capaços d’obrir esquerdes en el mur cap a discursos més positius i transformadors. Ja hi ha mitjans amb aquest plantejament, que fan propostes i contribueixen a organitzar i formar els moviments sindicals on estan inserits. Abans que periodistes o professors, som persones, persones polítiques que vivim conflictes, injustícies, veiem el dolor al món, i hem de fer alguna cosa també des de la nostra professió, no podem oblidar la nostra dimensió humana, malgrat que a vegades se’ns ho demana. És una manera de dir: “Jo et vull a tu, periodista, perquè collis els cargols de la màquina, però la màquina la decideixo jo.”
On queda la neutralitat i l’objectivitat del periodista?
La teorització sobre l’objectivitat i la neutralitat del periodisme té una doble lectura. Una: “Confia en mi, jo explico el que és cert”, i, segona: “A més a més, no hi prendré partit, seré neutral.” Aquestes dues coses no funcionen i el que sembla una defensa del periodisme és sobretot una instrumentalització de la professió perquè et ve a dir “No pensis estratègicament que ja ho faig jo”. El director o bé el propietari del mitjà pensen com un actor polític, fan editorials on prenen partit, decideixen de què parlen i a qui fan responsable del que no funciona, i és ingenu pensar que la resta de peces del mitjà són independents de la línia editorial del mitjà. Jo vull transformar el món, d’altres voldran conservar-lo amb els actuals equilibris de poder, ho accepto, però que no em diguin que són neutrals i objectius, que no s’enganyin o menteixin perquè al darrere sempre hi haurà una opció ideològica.

El professor

Giró (Badalona, 1955) és, o era o sempre serà, professor, però durant molts anys també va exercir de periodista. Es va iniciar a finals dels anys vuitanta al ‘Diari de Barcelona’ i a Antena3 i des del 1993 fins al 1997 va exercir de redactor en cap de la revista ‘El Viejo Topo’. Sigui com a periodista, sigui com a professor, ha posat la seva professió al servei de la política entesa com la millor arma per transformar i millorar el món. Creu que el periodisme necessita una revolució; res estrany si es té en compte que Giró és partidari que la revolució arribi a tots els àmbits de la vida, la cultura i el pensament. Tot i que confessa que es troba enmig d’una transició suau cap a la inactivitat, el cert és que entre els projectes que fa, pensa i d’altres que encara no pot explicar, li augurem més feina al carrer que a l’aula.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
L’Última Hora, 25 de setembre

L’Última Hora, 25 de setembre

barcelona
L’Última Hora, 24 de setembre

L’Última Hora, 24 de setembre

barcelona
SOCIETAT

Conveni entre el CAC i el regulador audiovisual lituà

MARIA BOUABDELLAH SHAIMI
COMUNICADORA

“La diversitat hi ha de ser i no com a quota”

BANYOLES

Un ‘late show’ diari amb Joel Díaz a TV3

BARCELONA

Més de 1.600 pacients han passat pel servei de rehabilitació de Roses

roses

Apostes digitals a Catalunya Ràdio

BARCELONA
Estats Units

Denuncien que ‘The New York Times’ discrimina els empleats no blancs

Nova York (EUA)
L’Última Hora, 21 d’agost

L’Última Hora, 21 d’agost

barcelona