El Zàping
On és el cinema a la fresca a la tele?
Gemma Busquets/ @gemmabusquets
La 2 emet cada nit dins l'espai ‘Nuestro cine' títols destacats de la filmografia espanyola
imarts, Tele 5 va estrenar La vida de Pi i va ser l'opció de la nit més vista a Catalunya (21,4% de quota de pantalla) superant el debat dels candidats a la presidència del Barça per TV3 (13,2%). La dada no té més, però és significativa, no d'una tendència, sinó d'una rutina televisiva que, per molt que canviïn els hàbits de consum dels espectadors, encara funciona: veure una pel·lícula al sofà, després de sopar i abans d'anar a dormir. Senzill i simple. Un peatge que cal pagar és la publicitat, els talls. Però al capdavall què és el que es busca, majoritàriament a la tele? Una bona història; un entreteniment sense estridències. La pel·lícula –les sèries necessiten d'una fidelitat, d'una actitud activa– pot semblar un recurs fàcil, però sobretot ara a l'estiu, és un refugi. La vida de Pi és un film televisivament passatger, un èxit a les sales que té un impacte d'estrena momentani a la tele. Però hi ha pel·lis que són atemporals i també estacionals: els clàssics. Cinema en blanc i negre o en technicolor, ideal per reveure i també per descobrir. I l'estiu, com a època de punt mort, n'és el millor moment, perquè no s'interpreta com un deure sinó com una gratificació. L'estiu del 2011 La 2 va programar les seves pròpies sessions de cinema a la fresca, amb títols com La finestra indiscreta (1954) –ideal per a l'actual onada de calor, tot i que a Grace Kelly ni la notis transpirar– o El planeta dels simis (1968). Un any després, per la primavera, a La 1 i en horari estel·lar es van emetre clàssics universals com Casablanca (1942) o D'aquí a l'eternitat(1953). La cinefília de La 1 es devia a restriccions pressupostàries, no a la voluntat de filmoteca pública que tota tele de servei hauria de tenir; la pantalla del menjador encara pot ser magnètica com a eina divulgativa. Ara, l'aposta de TVE és recuperar, cada nit a La 2, títols del cinema espanyol, des d' Operación Ogro (1979) o Carmen, la de Triana (1938). Un cicle pensat per historiadors i crítics o cinèfils de culte, però menys pensant en una audiència popular que, sigui per nostàlgia o perquè hi ha pel·lis que són per a l'estiu, no li faria res tornar a veure Doctor Zhivago o westerns per fer la migdiada.
D
