Comunicació

Vicent Boscà

Mestre i periodista

“Escriure en valencià dins l'Església Catòlica encara és anar contracorrent”

Vicent Boscà és el director que portarà Saó fins al 40é aniversari de la seua fundació durant aquest any i subratlla el que suposa una publicació d'aquestes característiques

Tot i que el naixement de «Saó» està lligat als cercles més progressistes de l'església Catòlica, encara ara, continua sense renunciar al vessant de compromís de l'humanisme cristià, manté el seu punt de nacionalisme i d'òptica pròpia i procura fer sempre l'anàlisi més equilibrat possible davant de temes de gran interés.

Què li deu la societat valenciana a Saó
Sincerament, pense que la societat valenciana no li deu res a la revista; la societat el que ha de fer és evolucionar i viure cada moment. Però dit això, he d'afegir que «Saó» ha aportat a la societat que ha volgut acostar-se als seus propòsits, uns materials d'anàlisi magnífics, que ajuden a entendre el relat de la memòria col·lectiva d'aquest País Valencià.
Quaranta anys donen per a molt i amb 411 números de revista, hi ha com per a fer-se una idea del que ha passat durant tot aquest temps. No debades, s'ha fet de «Saó» una tesi doctoral a càrrec del professor Francesc Martínez.
Nord enllà aquest projecte estaria millor mirat?
L'any passat l'APPEC ens va concedir el premi a la millor revista en llengua catalana i això subratlla com ens veuen nord enllà, però al mateix temps he de dir que nosaltres vam nàixer al País Valencià i continuem a aquest País.
Per què en valencià i sols en valencià?
Per una raó bastant clara: el valencià és la nostra llengua i com és la nostra, doncs, escrivim i ens expressem amb ella. No ens situem en contra de cap altra, però nosaltres continuem fent una aposta per aquest cantó. A més d'això, si aleshores, quan va nàixer la revista tenia un valor afegit escriure en valencià dins de l'Església, encara ara suposa anar contracorrent. Al País Valencià es dóna la paradoxa que es poden escoltar misses en polonès, en xinés i en rus, però es poden comptar amb els dits d'una mà els llocs on es fan eucaristies en valencià. Resulta curiós com mossèn Alapont va estar capaç de traduir la Bíblia en l'idioma dels seus tres centenars de milers de parlants al centre d'Àfrica, mentre que ací, la traducció en valencià no acaba de veure el pas franc.
Algun dia la jerarquia es posarà del cantó que toca?
Ara mateix, no sabria dir-te de quin cantó toca. Durant l'època d'Osoro vam viure un curt parèntesi de temps de normalitat, però dins la jerarquia eclesiàstica hi ha una “taula braser” que té més influència de la que sembla. Curiosament, mentre els Testimonis de Jehovà utilitzen el valencià amb profusió, la jerarquia Catòlica esdevé massa reticent. S'ho haurien de fer veure.
Hi ha espai per a l'esperança amb el vent que bufa ara?
Confie sincerament que, aquest vent que tot just bufa ara, siga durador i aprofite per consolidar aquelles coses amb què molta gent creu: el diàleg, la feina ben feta, la democràcia participativa... ho crec perquè, en cas que es gire, tornaríem a viure una forta ponentada semblant a la que hem deixat enrere. El ponent asseca la terra i tot i que no ha pogut tombar «Saó» durant els darrers anys, no s'ha de jugar massa a fer experiments. Tinc esperança i m'agradaria que tornara la normalitat.
S'ha de ser catòlic per escriure a Saó?
Si haguérem de demanar cap certificat de catòlic per poder escriure en Saó, puc assegurar que no hauríem fet el que hem fet. Pensa que s'han fet quaderns sobre l'avortament i aviat prepararem un per analitzar la problemàtica per una mort digna. Moltes de les coses escrites i publicades a Saó és fruït de la llibertat de cada persona.

Poca broma amb els quaranta

E.C.

La revista més antiga de les que es fan i es desfan al País Valencià arribarà enguany al quart decenni d'existència. Una proposta informativa que malda cada trenta dies, per fer l'anàlisi més acurat de la realitat social, econòmica, política i cultural del País Valencià, des d'una òptica pròpia i singular.

Que al conjunt de les comarques valencianes hi haja una publicació que arribe al quarantè aniversari, no sols és una data històrica, sinó una fita ben important dins la dieta mediàtica d'aquest país que observa amb atenció el nord i aprofita una situació privilegiada vora la Mediterrània.

Arribar al quarantè aniversari, obliga a fer una mirada amb perspectiva per poder veure un país que tot just havia despertat de la nit fosca del franquisme i començava a caminar i a descobrir una realitat altament desitjada pels sectors progressistes.

Durant tot aquest temps transcorregut des dels inici fins ara, s'ha de destacar el paper impagable de mossèn Josep Antoni Comes, que amb 85 anys de vida, continua participant dels consells de redacció del mensual i manté propostes agosarades de futur i fa crítiques ben ponderades.

També s'ha de citar Toni Ferrer, Vicent Cardona, Emili Marín, Joan Lluís Sanxis, Rafa Roca, Vicent Escartí, Òscar Pérez, Irene Manclús, Presen Sena, Carles Fenollosa, Antoni Ferrer, Alfred Ramos, i Teresa Ciges, a més d'un fum de persones que col·laboren cada més als Quaderns temàtics que la revista ofereix.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia