“La foto no la fa l'ull, sinó el cor”

Molt feliç. No he esperat mai res de la meva feina. Només he fet el que el meu pare em va inculcar: fer la feina ben feta i tenir-la ben guardada.

Molt difícil en tots els sentits. Vaig topar amb unes mirades que mataven. I ara n'estic molt orgullosa. En aquell moment patia molt. Pensava que el que feia podia servir per a altres dones, per obrir camí. I això em compensa les males estones.

Està molt poc valorada. La fotografia periodística és molt difícil: no té idioma, té la mirada, parla per si mateixa. Hi dono tant mèrit que em dol moltíssim que els que lluiten ara ho tinguin més difícil que abans. La meva època era d'incomprensió, però el diari on vaig treballar
a Madrid, Pueblo (1964-1973), protegia la fotografia. Ara està mal valorada: s'està pagant 45 euros per una foto publicada en un diari de primera. No hi ha dret. M'he de posar al costat
dels meus companys.

Només puc estar agraïda. Tinc sols un 30% de visió i m'ajuda molt. M'enfoca l'objecte que vull retratar, encara que no vegi el punt vermell. La mancança és la màgia que es creava al laboratori de revelatge: veure els negatius, positivar-ho... Perquè no es dispara amb els ulls: el dit prem el disparador perquè el cor t'ho mana.

Ho va ser tot. Vaig ser molt mala estudiant, molt distreta, no m'interessava res. El meu pare va tenir una visió de futur molt gran. Era un home molt culte, la meva família era senzilla. L'ambient de fotografia a casa sempre hi era, però mai vaig pensar que el podria tenir
a dins. Fins que se'm va despertar el cuquet. Tot el que vaig fer i tot el que vaig afrontar ho vaig fer pel pare, perquè se'n sentís orgullós. Llàstima que va morir molt jove, el 1969.

Em sortia de mi mateixa, el cantó femení. Em fixava en un gest que com a dona m'agradava, una sensibilitat, i això facilitava que disparés la càmera. Sobretot volia demostrar que el fet de ser dona no volia dir que no pogués tenir la mateixa capacitat que els fotògrafs, que quan vaig arribar al diari tenien molt prestigi. Havia de lluitar per posar-me a l'altura. I si em podia situar una mica per sobre, millor. És
el respecte professional, el de la signatura de la Juanita Biarnés.

La fotografia ha de tenir el seu moment; s'ha de saber captar. I, encara que se'n facin cinquanta, hi ha d'haver una foto destacada.

Tot en conjunt. Tothom en surt emocionat. A tot arreu que s'ha emès, m'han vingut a veure nois i noies que m'han parlat de la força que els dóna la meva història. Ha tocat la joventut, com a exemple i inspiració.

En Dalí. Tenia una doble personalitat. Vaig tenir la sort de veure per moments l'home del carrer. Era imprevisible, sobretot quan tenia una càmera davant, canviava totalment. I mai repetia davant d'un fotògraf. Era una bogeria constant. Li vaig caure molt bé. Sempre he estat molt respectuosa. He fet la foto que m'han dit que no fes, però l'he guardat al calaix. N'hi ha que venen els secrets. Jo no. I allà continuaran, al meu arxiu.

No m'agradava el futur, la corrupció d'aquesta feina, els muntatges. Odio la paraula paparazzi. Era una fotògrafa que, com deia el meu pare, primer disparava i després demanava permís. Tinc tres passions a la vida: el fotoperiodisme, el meu marit i la cuina. I la cuina ha estat un refresc. Des dels anys setanta tenia casa a Eivissa, i vam decidir muntar-hi un petit restaurant. I el meu marit, francès, em va dir: “Així hi vindran els famosos pagant.” Hi va venir tothom perquè cuinava molt bé.

Res. Estava contenta que es publiqués. Mai més se'ls va veure com en aquelles fotos: relaxats, a la suite de l'hotel a Barcelona... Es comportaven d'una manera tan senzilla... Eren maquíssims.