El fotògraf divulgador

Si s'hagués d'explicar la carrera del fotògraf Francesc Xavier Parés (1875-1955) amb una sola imatge d'entre les milers que va crear, l'escollida seria una instantània molt divertida en què apareix una colla de 28 socis del Centre Excursionista de Catalunya (CEC) dalt d'un automòbil descapotable. 28, sí! Tots –homes, dones i alguns infants– vesteixen d'una manera molt elegant, s'esforcen per sortir a la imatge, encara que només sigui el caparró, i se'ls escapa el riure. S'ho estaven passant teta.

Aquesta tropa va decidir un dia de 1914 anar d'excursió a Mura. Per passar-ho bé, però també per fer feina. Parés mateix ho va precisar en una ressenya de la sortida que va publicar la revista Feminal, il·lustrada amb la xocant imatge. El CEC, assenyala en el text, complia una “noble i patriòtica tasca” que tenia per objectiu reunir clixés fotogràfics “de les belleses naturals i artístiques” del país. Tot responia a una missió col·lectiva impulsada per l'arquitecte Jeroni Martorell: la formació d'un inventari gràfic de Catalunya.

Parés va ser un fotògraf aficionat que, per culpa de l'absència d'estudis de la història de la fotografia de principi de segle, ha caigut en l'oblit. El seu nom ha començat a sonar per unes circumstàncies ben rocambolesques: l'actualitat del maleït litigi pels béns de Sixena. El 1912, va fer un viatge al monestir que es va traduir en un reportatge esplèndid dels seus últims sospirs, 25 anys abans de ser incendiat. Aquesta sèrie d'imatges les va difondre a les xarxes socials el fotògraf i antiquari especialitzat en fotografia històrica Jordi Baron, que posseeix l'arxiu sencer de Parés. El Punt Avui les va publicar en un article que va generar molta curiositat sobre el seu misteriós autor.

Però Parés no és tan enigmàtic com d'entrada pot fer pensar. La historiadora de l'art Beli Artigas li ha seguit la pista. Es va topar amb ell mentre feia un estudi de la Casa de les Punxes, de Josep Puig i Cadafalch, i d'aquí va estirar fils en arxius que n'esbossen un bon retrat.

Doncs, sí, Parés va viure a l'edifici d'aires de castell medieval de l'avinguda Diagonal. El 1904 es va casar amb Josefa Terrades, una de les filles de la família que just llavors havia endegat la construcció de la imponent residència. “La Casa de les Punxes és la unió en un sol edifici de tres finques per a cada una de les germanes Terrades. Les cases es diferencien per alguns detalls ornamentals dedicats a elles. Parés va ser còmplice de l'elecció d'aquesta decoració personalitzada, i les seves decisions ens diuen moltes coses de com era”, avisa Artigas.

Només cal que ens plantem a la façana posterior del seu domicili, la que dóna al carrer Rosselló, i ens fixem en un parell d'inscripcions que broden un panell ceràmic amb un sant Jordi matant el drac, creat per un dels artesans que van treballar en l'obra de Puig i Cadafalch, Enric Monserdà. En una hi llegim: “Sant patró de Catalunya, torneu-nos la llibertat.” I, en l'altra, aparentment més críptica, “Haver no te prou a nuyl hom si no l'espleta”, una de les frases que escriu Jaume I el Conqueridor en el Llibre dels feits i que Artigas tradueix així: “El tenir (riqueses) no serveix a cap home si aquestes no les reparteix.” “La celebració del setè centenari del rei Jaume I, el 1908, va tenir un gran ressò a Barcelona. Parés i els Terrades en bloc van fer un viatge a les Illes Balears per participar en la commemoració. L'impacte que els deuria causar explica l'elecció d'aquesta frase”, indica Artigas.

En la figura de Parés, per tant, conflueixen els ideals catalanistes –va donar suport al cèlebre boicot del doctor Robert al govern de Madrid–, l'amor per la cultura –va estar molt vinculat a l'Acadèmia Calassància–, l'esperit viatger i l'entusiasme per la fotografia, que en aquells anys la burgesia estava popularitzant. El nou mitjà va estar en mans primer d'un reduït cercle de grans industrials, fins que es va començar a estendre en aficionats que tenien professions liberals. Parés era metge. “Sobretot per línia paterna, però també materna, prové d'una saga de diverses generacions de metges”, concreta Artigas. Tenia sis germans, un dels quals també es va dedicar a la medicina. El seu pare, cirurgià, era de Torelló, i això crea confusió en la seva localitat de naixement. “La família ja feia molts anys que s'havia establert a Barcelona, el més lògic és que ell nasqués a la capital”, opina Artigas.

Gràcies a la seva posició social acomodada, va poder desplegar la seva passió sota l'empar de la secció de fotografia del CEC, el bressol de la fotografia amateur barcelonina que ell mateix va dirigir a partir de 1911. “Era hiperactiu. Va viatjar moltíssim per tot Catalunya, Espanya, Europa i a la destinació turística que llavors era moda: Egipte. La fotografia li permet articular la seva mirada del món, però no vol quedar-se-la per ell: la seva obsessió és divulgar-la. El que més el motiva no és el viatge en si sinó els coneixements que li genera i, sobretot, propagar-los”, revela la historiadora de l'art. El doctor Parés es convertirà en un conferenciant sol·licitat arreu. Les xerrades, acompanyades de projeccions de diapositives de les seves fotografies, “tenien un èxit espaterrant, d'un sol viatge en podia fer set bolos”.

És en les exposicions col·lectives que promovia el CEC on també sobresurt el seu nom. “Molt sovint és el que més fotografies aportava en les mostres. Destacava, sens dubte.” Però la seva fama cau en desgràcia amb la Guerra Civil i, quan mor, s'evapora del tot. De fet, a partir de 1939 ja és molt difícil resseguir les seves passes. Josefa Terrades va morir jove. A finals dels anys vint Parés ja no viu a la Casa de les Punxes i es torna a casar amb una actriu amateur, Catalina Alomar. No va tenir fills amb cap de les dues dones i ningú sap on va anar a parar el seu llegat fotogràfic. Inexplicablement, no en va fer donació al fons del CEC, que és el que feien la majoria de socis i el que els garantia la seva conservació i difusió.

El cas és que Jordi Baron el va comprar fa uns anys a una persona aliena a la família. És plenament conscient que custodia un tresor. “Parés és un dels grans. El seu arxiu, format per més de tres mil imatges, és del millor que he vist de fotografia de principi de segle, tant per la tècnica com per la temàtica”, exclama. Caldrà fer més recerca per culminar el seu objectiu: publicar una monografia i organitzar una exposició que el reivindiqui. Però temps al temps, que segur que de Francesc Xavier Parés se'n continuarà parlant.