Subirachs tindrà museu al Poblenou

Josep Maria Subirachs (Barcelona, 1927-2014) es va morir amb la pena de no haver pogut obrir un museu de la seva obra. Amb aquest únic objectiu havia seleccionat, guardat i, per tant, apartat de la circulació del mercat, un grup de peces selectes de petit i mitjà format. El va tenir a tocar, el seu anhelat museu, però l'ambiciós projecte que volia impulsar Caixa Penedès en un sumptuós edifici del carrer de la Princesa va quedar truncat per la crisi. L'artista, ja molt malalt, es va enfonsar anímicament. Al cap de res es fonia per sempre, però abans es va reconfortar amb la promesa que li va fer la seva filla, la historiadora de l'art Judit Subirachs: “El farem.”

I ja està fet. El 27 de maig s'inaugurarà l'Espai Subirachs. No es beneficiarà d'un emplaçament cèntric, ni d'una arquitectura singular, però, per contra, està estretament vinculat a la biografia de l'artista. El museu es troba al Poblenou, el barri on va néixer i on va començar a bregar artísticament. El barri d'on sempre es va sentir.

Al costat de la casa natal

Els hereus, encapçalats per Judit Subirachs, han adquirit un local al carrer Batista, a quatre passes de la casa natal del creador, al carrer Pere Quart. Els dos edificis es veuen mútuament i a mig camí l'un de l'altre hi ha un altre edifici ple de significació en la vida de Subirachs, la cooperativa Pau i Justícia, on va fer els seus primers estudis. Des de la tardor és la seu de la Sala Beckett, els artífexs de la qual estan molt contents amb l'arribada d'aquest nou equipament cultural. I no són els únics. L'Arxiu Històric del Poblenou també hi està donant suport.

El local, que s'està reformant, és una planta baixa d'un bloc de pisos que fins fa poc feia les funcions de taller de confecció. “És modest, com de fet era el tarannà de Subirachs”, subratlla la filla de l'artista. La idea és jugar amb un efecte sorpresa: trobar-se davant d'una façana anodina que amaga un interior “màgic”. En els prop de 300 metres quadrats de l'espai s'hi desplegaran un centenar d'obres, entre escultures, pintures i dibuixos de totes les èpoques, a més de material documental divers procedent del seu arxiu personal.

La nau tindrà una zona de recepció presidida per una escultura representativa de la trajectòria de l'artista, que serà visible des del carrer. El recorregut expositiu s'obrirà amb un primer àmbit que situarà el personatge en el seu entorn, també el del barri, i a partir d'aquí es traçarà l'evolució del seu llenguatge des dels seus inicis influïts pel noucentisme, el salt a l'expressionisme, la seva gosadia amb l'abstracció, el flirteig amb la nova figuració i, finalment, el seu darrer univers creatiu minat de metàfores. La ingent obra pública estarà present en la mostra a través d'una videoprojecció. Per bé que l'exposició serà permanent, periòdicament es faran petits canvis per introduir-hi matisos. L'espai estarà habilitat per fer-hi trobades i presentacions.

Tot tindrà una raó de ser pedagògica. “El repte és que la gent descobreixi un Subirachs que és molt més que el polèmic escultor de la Sagrada Família. Tenia 66 anys quan va acceptar aquest gran encàrrec. El seu periple artístic no va començar ni es va acabar aquí”, exclama la historiadora de l'art, conscient que costarà superar els prejudicis que el persegueixen.

El projecte està sent impulsat i finançat per la família. Sense ni un cèntim d'euro de subvenció. La inversió que estan fent és important. “No serà rendible, però hem d'aconseguir fer-lo sostenible”, adverteix Subirachs, deixant clar que la continuïtat de l'equipament dependrà que es pugui mantenir. Estan molt sols en aquesta aventura. Quan Subirachs va morir, la família va oferir a les institucions el llegat sencer d'obres (300) amb el compromís que tiressin endavant el museu. “Vaig rebre moltes ofertes de fora de Barcelona, i, tot i que ho vaig agrair, no encaixaven”, explica. Malgrat les bones paraules dels polítics, la proposició no va ser recollida seriosament per cap institució rellevant.

Els anys han anat passant i a Subirachs no han parat de rondar-lo pretendents, i alguns de ben lluny: el 2015, l'artista es va convertir en un fenomen a la Xina gràcies a una exposició que van visitar 800.000 persones. “Ens ho volien comprar tot.” Un xec en blanc que van rebutjar. Corea és un altre país on estarien molt contents de tenir un museu seu.

El cas és que, després de batallar-hi tant, s'acostava una data simbòlica que Judit Subirachs no volia que passés desapercebuda. El pròxim 11 de març l'artista hauria complert 90 anys. “Qui es recordarà del seu aniversari? El MNAC? No ho crec.” El gest que no tindrà el museu de capçalera de l'art català (i que no té amb tants altres artistes de la mateixa generació de Subirachs) sí que el tindrà el Centre Cultural de Terrassa, on el 9 de març s'inaugurarà una retrospectiva que en certa manera serà un avanç dels continguts del museu. Un museu que els descendents de Subirachs ja no volien demorar més.

Però no es tanquen a una futura iniciativa institucional. En el ple del novembre, ERC va fer una petició al govern municipal per activar un projecte de ciutat. El regidor de Cultura, Jaume Collboni, no ho va descartar, però tampoc va concretar res. La política sempre té un altre ritme.