Warhol, la icona total

Tan icònic ell mateix com una estrella del rock o del cinema, Andy Warhol (1928-1987) al mateix temps va ser un absolut constructor d’icones. Testimoni d’un dels moments més alliberadors, creativament parlant, del segle XX, Warhol, però, va ensumar els costums i l’estètica del segle XXI, i trenta anys després de la seva mort, avui dia la seva obra roman fresca com una rosa. Warhol ha passat la barrera del segle XXI amb una doble condició de la qual pocs artistes del XX, excepte Picasso i Dalí, poden presumir: és molt popular, i la crítica, per la seva banda, li admet la seva contribució fonamental a la reflexió sobre la connexió entre la cultura de masses i l’art, i sobre la reproductibilitat i l’autoria, i com a introductor de nous llenguatges artístics amb nous mitjans tecnològics.

Per als qui vulguin explorar aquests dos aspectes d’aquest polifacètic creador, una retrospectiva, organitzada amb el Museu Picasso de Màlaga, arriba a partir d’avui a CaixaForum Barcelona amb 352 obres de l’artista, entre pintures, escultures, dibuixos, serigrafies, films, revistes, objectes i fotografies. Es tracta d’un passeig per l’obra de Warhol que va des dels seus inicis com a dissenyador gràfic i il·lustrador a la Nova York dels anys cinquanta fins als moments més àlgids de la seva fama, amb les seves creacions més conegudes. No hi falten, en diversos suports, ni les Marilyn, ni els Mao, ni les Liz Taylor, ni la Jackie Kennedy que acaba de perdre el seu marit, ni les flors de colors, ni les vaques, ni els núvols de plata voleiant, ni les llaunes de sopa Campbell’s, ni les caixes de sabó Brillo... No és la primera retrospectiva de l’artista a Barcelona, ja que la Fundació Miró en va organitzar una el 1996.

Quan José Lebrero, director artístic del Museu Picasso de Màlaga i comissari de la mostra, anomena la llista de definicions que corresponen a Warhol, es fa evident que és massa llarga per transcriure-la aquí. Va de pintor i dibuixant a productor musical. Cap disciplina artística se li resistia. Lebrero remarca el caràcter d’artista total de Warhol, empresari, però també la seva vessant d’artista de taller que treballava amb les mans. El comissari de la mostra també posa l’accent en com un noi malaltís d’una ciutat provinciana com Pittsburgh, fill d’immigrants eslovens, barallant-se com podia amb la seva identitat sexual i amb molts complexos físics, va acabar sent un dels artistes més importants de la segona part del segle XX i tota una celebritat. Warhol, a més, va superar un altre obstacle, explica Lebrero: “Warhol arriba a Nova York en el moment del gran triomf dels pintors expressionistes abstractes, considerat l’art americà per excel·lència. Per tant, d’entrada, el seu art va tenir una reacció de rebuig. Proposava anar al supermercat, comprar una llauna de sopa i transmutar-la. Això era una revolució! I per això, com ho és Picasso, Warhol és una icona cultural del segle XX”.

Lebrero també convida veure aquesta exposició des de “l’anomalia”. “Warhol tenia una relació convulsa amb la bellesa degut a la relació difícil que tenia amb ell mateix, de manera que el que fa és apropiar-se de la bellesa dels altres. El que ell no pot ser i voldria ser. De vegades l’anomalia és la condició d’aquells que s’arrisquen a ser d’una altra manera.”

La meravellosa anomalia va portar Warhol a crear imatges i esdeveniments que continuen fascinant per avançats a la seva època: un plàtan per a la coberta del disc dels Velvet Underground, l’Exploding Plastic Inevitable, un espectacle total del 1966, amb actuacions musicals, performances i projeccions, que es reprodueix a la mostra, o una exposició a la galeria Leo Castelli que va omplir amb núvols platejats fets amb un nou material fabricat per la NASA.

A la Silver Factory, el lloc on era possible reunir al mateix temps Judy Garland amb un transvestit del barri més marginal de Nova York, Warhol va fer seure celebritats diverses com Salvador Dalí, Bob Dylan, Susan Sontag o Allen Ginsberg per filmar-los durant quatre minuts als films de la sèrie Screen Tests. Però en Warhol no tot és artifici i frivolitat. Extreu de la premsa fotos de cadires elèctriques i accidents automobilístics i pinta revòlvers perquè odia la violència. La seva és també una visió tràgica de la vida.

A la mostra s’hi ha afegit el Warhol més famós en una col·lecció privada barcelonina: el retrat de Mao de la Fundació Suñol.