Baix en calories

Ple el Palau de la Música per assistir al concert que la cantant italofrancesa Carla Bruni feia a Barcelona dins el Festival Mil·lenni per presentar French touch, un disc de versions lliures de clàssics del rock. Va durar com un partit de futbol, una hora i mitja, en què em vaig avorrir tant com quan me’l miro per la tele. El problema era de concepte, de format, no de prejudicis polítics. Bruni és una artista limitada, que ha defensat la seva carrera des del primer minut fent-se forta en aquestes limitacions. No té una gran capacitat, però tampoc la tenia Jane Birkin, i totes dues models han fet carrera musical. Confesso que em vaig comprar els primers discos i que, després, cansat de la dimensió política del personatge, la vaig oblidar. Anava al concert convençut, i amb ganes. Suposo que com gran part del públic, que en algun moment la va corejar o la van impulsar aplaudint amb timidesa. La noia feia esforços per agradar i es va mostrar tan simpàtica com descafeïnada, en aquest cas com moltes de les cançons que va destruir impunement.

El començament va ser premonitori, perquè a Le chemin ja va expulsar dos galls del corral. Doble falta, però expectació davant la primera sèrie de versions, que no em van agradar gens. Ni Crazy, que sonava a gata maula, ni Enjoy the Silence, dels Depeche Mode, fallida. Tot i això, la bona sintonia del quartet que l’acompanyava i les ganes d’agradar podien perdonar la sensualitat forçada i la repetició exacta de moviments dins la mateixa coreografia impostada. L’avaria general arribaria amb la versió edulcorada del Perfect Day de Lou Reed, que no ha entès en absolut. Ha confós la destrucció amb una jornada bucòlica interpretada en forma de balada. Reed es deuria remoure dins la tomba. Tampoc va superar la prova Jimmy Jazz, himne punk dels Clash, cantant de manera tan estovada com una galeta desfeta dins el cafè amb llet. Sí que ho va fer bé amb Moon River, més del seu estil baix en calories, i amb moltes del seu repertori, especialment la delicada Quelqu’un m’a dit, la millor del concert, la més natural. Per què no tocar els temes propis, que en definitiva hauria estat el que li hauríem agraït?

Però, com que els camins del senyor són inescrutables, Bruni venia disposada a fer saltar la banca i va tornar a ficar-se al fangar amb, ni més ni menys, que Highway to Hell dels AC/DC i Miss You dels Stones. Tot el sexe del grup britànic es va convertir en una gota de pluja freda que t’entra pel clatell un dia d’hivern. Sobre l’Hallelujah final de Leonard Cohen no em pronunciaré si no és presència del meu advocat.