Què se'n farà?

A l'entrada Consumpció, del dietari Octubre, Miquel Pairolí escriu: “Després d'escoltar música de Bruckner, l'obsessió d'una idea: què se'n fa del talent, de la intel·ligència, de la sensibilitat, quan el cos es mor? Pot ser que es perdin per sempre?” Avui, poques hores després de saber que en Miquel havia mort, cometo la temeritat d'intentar contestar aquest interrogant, que com totes les grans preguntes és molt superior a qualsevol possible resposta. Què se'n farà, del talent literari, la intel·ligència, la sensibilitat i l'honestedat d'en Miquel? Jo crec que perduraran. I, no se'm malinterpreti, ho dic sense cap ombra de consol després de la seva mort, sense glorificar cap forma succedània d'eternitat, perquè el record mai no iguala cap presència. Crec que les facultats d'en Miquel perduraran a pesar de nosaltres mateixos. Perduraran no només en la nostra memòria conscient –que fins a cert punt és una facultat mecànica i, per tant, admet permutes–, sinó que sobretot perduraran fixades com a model i innervades en la nostra manera de fer, de llegir, de concebre el gust literari, d'afrontar l'anàlisi de la realitat. La portentosa literatura de Miquel Pairolí i el seu insubstituïble articulisme periodístic són una pluja amarant, una estrebada que, com en els raptes perfectes, anella el desig i la fugida.